Disculpeu, estic empipat i avui escric en català i en calent, allò que no s’ha de fer mai a un blog. Perquè la meva filla anirà a un institut públic on encara ensenyen WORD i POWERPOINT a l’assignatura d’informàtica, i on fan les mateixes pràctiques de tecnologia que jo feia a PRE-TECNOLOGIA fa 30 anys amb la serra de marqueteria. I perquè en aquesta escola tot el que entri que soni a digital es fa si hi ha algú de l’AMPA que s’hi implica, sovint pagant la mateixa AMPA.
I perquè coneixent com conec el món de la fabricació digital veig que les escoles concertades i privades comencen a incloure aquestes tecnologies en els seus currículums i aprenentatges, i que l’escola pública es queda enrere, molt enrere. Avui llegeixo que a Rubí comencen a aplicar el molt interessant projecte de Paulo Blikstein (Stanford). I me n’alegro molt per ells, de debò, i desitjo que el projecte sigui un èxit.
Però també veig que aquest Govern no té cap intenció d’abocar recursos en evitar que l’escletxa digital que abans era només de connexió a interneti ara ésdevé de competències en com DISSENYEM, FABRIQUEM i venem les coses. I es fa cada dia més gran. Nens de l’escola amb recursos sabran treballar AMB la tecnologia. La resta només la consumiran. Mentre unes dissenyaran i fabricaran materials i prototips i apps per vendre’ls, d’altres encara estaran pensant en com fer anar les pissarres digitals…
I sort en tenim del Ateneus de Fabricació a Barcelona i del seu programa pedagògic obert a totes les escoles. Però i a la resta de Catalunya, on hi ha poques o cap escola privada o concertada, què tenim? El desert. Vaig començar a treballar amb el projecte fabri.cat, però veig que va massa a poc a poc. Una revolució està en marxa, de canvi més profund i ràpid que el de les TIC, i el 50% de nens i joves de Catalunya s’estan quedant fora.
Seguim.
Blog de Pere Losantos 