2017021. “It will be a London without Londoners” a #santcugat

Llegia ahir que a Sant Cugat acaben de posar en marxa un Sindicat de Llogaters per fer front a l’increment de preus de lloguer de les vivendes. I també que un altre comerç del centre vila, una peixateria, tanca perquè li han apujat el lloguer i no els surten els números. L’onada de destrucció del teixit dels barris de Barcelona arriba a Sant Cugat, amb un element diferenciador:  l’empresa innovadora internacional. 

Pels que llegiu i no sou de l’àrea de Barcelona us dic que Sant Cugat és una ciutat dinàmica i amb imatge d’innovadora que en 30 anys ha passat de 40.000 a 90.000 habitants, i segueix creixent amb un sostre de 100.000hab. Atrau inversió i empreses de tot el món, té un atur baix, i un teixit social que gràcies a l’esforç del voluntariat es manté viu evitant que la vila esdevingui ciutat dormitori. Fins ara.

He llegit aquest article a The Guardian sobre el preu de la vivenda a Londres i us el volia compartir, amb algunes reflexions sobre el tema, perquè siguem conscients de cap a on anem si seguim aquest model depredador:

• Aquí tot just veiem les orelles del llop. A Londres poden dir que en els darrers 20 anys l’índex de preu de venda de la vivenda s’ha multiplicat per 6 i que els londoners ja no hi són. No tinc referències del lloguer, però tinc familiars allà i us puc assegurar que el que demanen per una habitació no té cap sentit als nostres ulls.

“In fact, the Halifax house price index, which began 33 years ago, shows just how much deeper those stresses have become. From a base of 100 in 1983, the UK-wide index passed the 700 mark earlier this year.”

• Tal faràs, tal trobaràs. A aquells que avui se senten encara còmodes perquè tenen bons sous i no es troben amb l’aigua al coll també els arribarà el tsunami. En casa del ciego, el tuerto es el rey. Això és el que està passant a Londres, que el peix gran es menjar al petit fins que arriba un de més gran.

“It cannot just be said that the top 1% are gaining at the expense of the 99%, which was never the whole truth. Now the 1% are themselves finding themselves overmatched by the 0.1% or the 0.01% or the 0.001%.”

• Els barris de Londres es buiden perquè els pisos són només moneda de canvi d’especuladors. Sovint no hi ha interès real en arrelar-se perquè són estades temporals o són famílies que viuen per la feina, no per fer activitat social. A Sant Cugat també ho estem vivint. Com s’explica sinó que la major part d’associacions de Sant Cugat, tot i ha ver duplicat la seva població en 30 anys, mantinguin una xifra d’associats similar o menor?  Si tota l’activitat que es fa al poble és comprar, anem malament.

Fewer and fewer people are doing anything as quaint as actually living in Chelsea. The signs are obvious from the streets: constant darkness at dusk and closed blinds at noon are the outward indicators of an empty flat, ownership likely foreign and opaque. And there is anecdotal evidence that this is starting to make local businesses unviable.

• Un símptoma clar de la malaltia a Londres és el tancament de pubs. A casa nostra, el símptoma de la malaltia equivalent seria  el tancament de botigues de barri, com la peixateria que obre aquest post.

Not least, meetings to protest against pub closures. The Norland Arms is now an estate agents; the Portland Arms is a beauty salon; the Prince of Wales, the Unicorn, the Star and the Earl of Zetland are all private houses. The only pub left inside the conservation area is the Stewart Arms, which, counter-intuitively, is the traditional council-estate pub, with big-screen TV and music on Saturdays.

Com deia Sant Cugat és una ciutat innovadora i moderna que atrau inversió i empreses de tot el món. Alguns ja diuen que serà la capital del Vallès digital, separant-se així del Vallès Occidental i de l’Oriental, molt més industrials. I les persones nouvingudes que hi treballen, nouvingudes, poden pagar cases i pisos de lloguer cars perquè cobren amb nòmines de l’empresa matriu o perquè ocupen càrrecs directius. Qui gosarà dir que no a que empreses com la Boehringer, HP, Ricoh, GFT, Banc Sabadell, Stradivarius (tocant a Sant Cugat) o tantes d’altres s’instal·lin a la nostra ciutat? Ja està bé, però si puc llogar el meu pis per 1.800€ al mes i amb garanties de renda, no el llogaré pas per 1.000€ i sense garanties per molt jove arrelat que sigui el llogater.

I qui diu empreses, diu turistes. Si estem a 22 minuts de Plaça Catalunya, amb una ciutat preciosa plena d’arbres i criatures, per què no fer lloguer turístic de pisos? Empreses ja comencen a reproduir el model de Barcelona fent fora a llogateres de tota la vida per pujar el preu i oferir pisos turístics a Sant Cugat.  I entre el turisme de Barcelona i les empreses internacionals del Vallès Digital, a poc a poc anem reproduint el model de Londres.