Cada any quan torno de vacances penso a anar a viure a muntanya, ben amunt, amb neu, prats verds, vaques i cases de pedra. Aquest any m’he enamorat del preciós poble de Ginestarre, però podrien ser molts altres del Pallars, l’Aran, el Ripollès, l’Alt Urgell o molts altres de @micropobles de Catalunya… Per què no hi ha una Pallars Relocation Agency?
Posem per cas que sóc molt bo en la meva feina i una empresa de Londres em vol fitxar. Em paga un pastón i dins el contracte posa a la meva disposició una Relocation Agency com aquesta que m’ajudarà a buscar casa, escola pels fills, suport al cònjuge, i com moure’m els primers dies i setmanes. Això em facilita molt les coses i fa que accepti l’oferta que em fan, tot i el Brexit.
Ginestarre no és Barcelona ni Londres, per sort. Pertany al municipi d’Esterri de Cardós, a la Vall del mateix nom, al Pallars Sobirà. Tota la vall perd població, i la que queda envelleix ràpidament, ara ja queden només uns 400 habitants. Per mirar de redreçar la situació han encarregat un pla estratègic per captar famílies que pugin a viure i/o treballar, i si no vaig errat l’han encarregat a la consultora Montanyanes. Segons la nota del diari El Punt Avui aquest pla
…proposa generar una proposta de polítiques d’acollida, dirigida sobretot a emprenedors i a les seves famílies, i que es traduiria en serveis específics a aquestes persones, amb l’objectiu que trobin en la vall una atenció personalitzada, i prou atractiva per establir-s’hi. Es buscaran sobretot projectes que responguin a les necessitats del territori, que siguin viables, i que tinguin ple sentit a la vall de Cardós.
He pensat una mica sobre això per interès propi -de debò que cada any torno amb la mateixa dèria mentre passa la vida- i exposo aquí les meves idees des de la gran Barcelona, sense ànim de criticar la feina que pugui fer la gent de Montanyanes, de vàlua més que demostrada amb projectes anteriors que ja vaig comentar fa anys.
1. Segur que busquem famílies emprenedores que vulguin muntar un negoci? Les possibilitats de crear un negoci a Cardós són limitades més enllà del turisme sostenible o la pagesia, i la persona emprenedora sovint no en sap d’això o no està interessada. D’altra banda, a Barcelona i rodalies moltes persones poden teletreballar ja tres o quatre dies per setmana. Apostar també per famílies amb fills petits i mitjans, estructura estable, i capacitat de prescripció i atracció de més famílies. Per què no haurien de pujar a viure de manera permanent a Ginestarre o Arséguel treballant a Barcelona? Commuting una mica llarg, però val la pena. Per tant, residència, no només emprenedoria.
2. Seguint amb el fil de la residència, m’hi jugo un euro a que a l’habitaclia i a l’idealista no trobaré la casa que necessito. Els preus que apareixen s’orienten més a persones que volen un apartament per esquiar a les pistes properes, i no per fer vida local. Jo estaria interessat en un lloguer amb opció a compra allà dalt, per si no m’adapto, o per si la meva família no s’adapta. O bé una primera vivenda temporal mentre la meva família es decideix i canviem escoles etc… Una vivenda de lloguer per nouvinguts, o encara millor un pla de restauració de cases a Esterri que es posen a disposició dels nouvinguts i crea ocupació local.
3. I per tancar, la meva experiència diu que teletreballar des de casa no és higiènic ni eficient. Molt millor potenciar les sinergies amb empreses locals amb un viver d’empreses a preus raonables, bona connexió per fer un skype o hangouts, o treball col·laboratiu amb la suite de google o trello, amb condicions i en temps real. I després de la feina, per consolidar les relacions, res millor que una pizza sense gluten al restaurant Gall Fer de Rialp.
Si algú hagués muntat ja la Pallars Relocation Agency i m’hagués ofert tot això de ben segut ja no hauria tornat a la contaminada Barcelona. Però ara ja és tard. Passaran les setmanes i tota l’empenta quedarà en no res. La feina ens alienarà i tot el que recordarem serà una trista foto de fons de pantalla que l’estiu vinent canviarem per un altre destí, quan il·lusionats tornem a muntanya i diem “aquest any, sí”.
Blog de Pere Losantos 