Sovint quan faig tallers m’acompanyo de webs, vídeos o gràfiques que m’ajuden a transmetre millor el missatge, i l’excés de pissarres digitals a moltes escoles també ho propicia. Però ahir vaig voler fer-ho a pèl, o a capella que dirien els músics. Vint-i-cinc adolescents de 3er ESO (9è d’El TIl·ler Waldorf Steiner) i jo sense més instrument que un paper gran, la veu, una pilota i dos pots de vidre per fer un experiment. Us explico com va anar.
La cosa començava ja atípica perquè vam seure en rotllana al terra, dins una aula diàfana, tota de fusta i amb claror i escalfor natural. Vaig començar com és habitual treballant la reflexió individual fent que escrivissin en un paper alguna cosa que no sabessin o que els amoïnés sobre el canvi climàtic i l’escalfament global. També com és habitual en joves i grans, porques idees al respecte. No sabem què no sabem.
Una persona formulava una pregunta i li passava la pilota a una altra. Aquesta havia d’explicar què havia entès de la pregunta -treballant competències científiques- i donar una resposta o expressar que no ho sabia i que no passava res per acceptar-ho. Vam repetir aquest pas 5 o 6 cops fins tenir una llista de qüestions a treballar durant els 75 minuts del taller.
Tot seguit vaig començar a explicar amb una versió adaptada de How to talk to kids about climate change (without scaring the bejeezus out of them) que em sembla molt interessant per primària i primers cursos de secundària. I poc a poc van anar sortint els dubtes que havien expressat, entre moltes altres coses. Vam aprofitar per dibuixar un esquema de la Terra i l’atmosfera, vam plantejar hipòtesis, vam passar per l’espectre electromagnètic, la justícia climàtica, la ciència, la política, el carbon budget, la seva responsabilitat en tot plegat, i què podien fer a partir d’ara. Per sort als 13-14 anys ja no pregunten “però quan ens morirem?” com si feien els de cinquè i sisè de primària.
Per completar l’exposició un parell d’alumnes voluntaris es van oferir per muntar l’experiment dels dos pots de vidre que veieu a la imatge que encapçala el post. Aprofitant el bon sol que feia després de la pluja vam aconseguir que l’aigua del pot amb atmosfera alterada -aquest cop amb CO2 generat per dues pastilles de Corega- arribés a 40C, mentre que el que tenia composició atmosfèrica natural es va quedar amb 35C.
El meu missatge final: “aquest pot de vidre és la nostra atmosfera, Nosaltres som qui posa les pastilles a dins cada dia, i el resultat ja el podeu veure. Per sort, ho podem canviar, i la vostra acció és molt més important del que us penseu.”
Blog de Pere Losantos 
Gràcies, miro de fer-ho tot i que sovint ens pots més -als que expliquem i als que escolten- la imatge dantesca apocalíptica pròpia de la societat d’imatges que ens envolta. Acabar sempre amb una visió positiva, això ho vaig aprenent.
Penso que és important evitar el tó massa catastròfic -ja l’usen prou alguns mitjans- sinó mirar d’aconseguir que els nens quedin convençuts de la importància del seu granet de sorra, perquè encara hi som a temps.
Fóra l’equivalent a allò que en ètica seria actuar bé per responsabilitat i no només per pura obediència cega, o per convenciment en lloc de només per estalviar-se el càstig (que també).
Enhorabona per les xerrades!