2019030. Sisplau, que algú m’evacuï.

Ahir parlava amb un periodista sobre el moviment zero waste, el canvi climàtic, els joves i la seva protesta, i en general el futur a llarg termini. Entre moltes altres coses vam tocar la motivació: per què creia jo que la gent sortia -o no- al carrer i per què jo feia tallers als instituts explicant l’emergència climàtica. I em va fer pensar. Aquí us deixo les meves reflexions.

Podria dir-vos que em motiva salvar l’espècie. I, sincerament, em costa fer-ho. De fet més aviat tinc tendència a pensar que som un error de la natura i que no ens mereixem gaire més del que tenim. La cobdícia i la capacitat de matar per plaer que hem desenvolupat no són compatibles amb la resta d’agents de Gaia. Millor si ens extingim com el 90% d’espècies que ho han fet abans que nosaltres segurament per altres motius. La Terra seguirà endavant sense nosaltres.

Podria dir-vos també que em motiva salvar la nostra tribu de cultura compartida. Paisatges, olors, memòria, colors, el tió, una manera de fer i ser. Una mica sí que ho faig per això, en tot cas em queda més a prop que l’espècie. Però ves, part de la cultura te la pots endur amb tu, i Europa és també una mica casa nostra. I si més no fer l’exercici de com seria una Catalunya distribuïda no estaria malament per entendre i acollir millor als que avui arriben sense res.

I dir-vos finalment que ho faig pels meus fills. Quin món els estic deixant sabent perfectament què faig i com podria fer-ho menys terrible? Cada quilòmetre de més en vehicle fòssil, cada dia que passa sense canviar la caldera de gas, cada aliment que compro fora de temporada i de geografia propera, cada peça roba que compro feta a l’altra banda del món incrementa la probabilitat de patir sequera, huracà, pujada de nivell del mar, manca d’aliments, aiguats o ventades extremes.

Però fins i tot així no tinc prou motivació per prendre decisions dràstiques en el meu model de vida que semblarien lògiques si en comptes de 2050 parléssim d’una fuita radioactiva a Vandellòs demà passat. No sóc emprenedor ni tinc fusta d’heroi, més aviat sóc ovella de ramat. Necessito que algú em forci a evacuar la zona, necessito veure i creure que no sóc l’únic ruc que ho fa, que realment cal marxar per salvar la vida, Necessito algú de confiança que em doni indicacions de com evacuar de manera ordenada, minimitzant el risc, i si pot ser amb una mica de suport econòmic per sortir del pas.

I necessito algú que treballi el dol que em suposa abandonar la seguretat d’un model de vida estable gravat a foc durant generacions i que ara descobrim -si volem fer-ho- que ens mena al desastre. I aquest algú ara com ara no hi és.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s