A @la_UPC ens hem encaparrat a introduir pressupostos de carboni com a eina per reduir les emissions. Abans, però, cal saber quant carboni emetem. Ja hem treballat per inventariar emissions directes i indirectes per a tota la universitat i també com a campus el algunes fonts, però volem fer més zoom encara. Què passa quan tens un servei d’unes 20 persones, uns 200 m2 de superfície d’un total de 500.000 i una relació de prestació i rebuda de serveis amb altres unitats? Tornant de setmana santa tenim una reunió de treball sobre aquest tema, i així em vaig preparant els dubtes que puguin aparèixer. Per cert, si coneixeu algú que ho hagi fet tot això ens ho dieu, sisplau, que ens estalviarem feina.
1. A major zoom, menys mètrica automatitzada i menys control.
El consum d’un edifici el podem conèixer amb certa facilitat a la UPC gràcies a SIRENA. No només l’electricitat, també el consum de gas, el nivell de CO2 a les aules o el consum d’aigua. No a tot arreu tenim sensors instal·lats (o els tenim però no estan digitalitzats), però a poc a poc anem millorant la xarxa de lectura. Però ai las, resulta que els nostres 200m2 no tenen control directe de cap d’aquests paràmetre i per tant o bé fem una estimació sobre per exemple els metres quadrats climatitzats de l’edifici (10.000 m2), o bé instal·lem més sensors per mesurar tot el que sigui possible a petita escala. Amb el gas sembla més complicat perquè està centralitzat i sembla que només té sentit aplicar la ràtio de superfície.
Prenem ara els residus generats. Aquí, tot i que no tenim res digitalitzat, és més fàcil com passa també amb la mobilitat. Es tracta de comptar durant un període (un mes per exemple) la generació de paper, orgànica, envasos i rebuig i extrapolar. També és important ser conscients de que hi ha emissions no significatives, no cal mesurar-ho tot. En el cas de la mobilitat podríem instal·lar Mobiltapp -l’app que està desenvolupant la investigadora Mónica Aguilar- que detecta els canvis de mode de transport i calcular les emissions durant un mes, i ja ho tindríem.
Ens trobem curiosament amb una paradoxa: tot allò que és manual o no prou digitalitzat ho podem recollir (artesanalment, això sí, i no tot l’any) però el que suposadament era un avenç en forma de presa de dades automàtiques ara es torna un entrebanc perquè no tenim prou sensors. Un altre element a tenir en compte és que el que anomenem emissions directes ja no ho són tant perquè el pobre cap d’unitat no té cap control sobre la font de calor o fred ni la seva despesa per exemple, que depenen de la unitat d’infraestructures i en última instància de les directrius del Consell de Govern.
2. Imputació de les emissions de serveis externs
Hi ha un primer grup d’emissions que podríem dir “generals” com ara els viatges del rector per signar acords de cooperació o el cloud de la web UPC o la vigilància dels campus que beneficien a tota l’organització i a ningú en concret, i les podríem repartir de manera equitativa entre les diferents unitats seguint algun criteri difícil de definir ara mateix. Però crec que no ens cal ara mateix, estem interessats a calcular les nostres emissions, no les de la UPC, i prou feina tenim.
Hi ha un segon grup d’emissions de serveis prestats directament a la nostra unitat com la missatgeria física (encara existeix, sí) entre els campus o el núvol dels nostres arxius. En un món ideal l’empresa de missatgeria o Google em passaria el CO2 generat per servei (o per IP o per GB) o jo ho imputaria a la meva comptabilitat. L’empresa de missatgeria ja ens passa els km cada any, i eembla que Google encara no ho fa, però durant aquest any ja tindrem aquesta dada. És el súperpoder de la contractació pública responsable.
També és cert que jo presto serveis a altres unitats, com ho fem per evitar dobles comptabilitats? Aquí veiem una de les utilitats de tenir scope 1, 2 i 3, molt més clar amb els productes. La meva producció genera emissions directes (abast 1) mentre qui les rep les comptabilitza com a indirectes (compra de béns o serveis) i així no hi ha conflicte comptable. Les dues sumen, però en categories diferents. La realitat no és tan clara i en el cas de diferents organitzacions els encavalcaments són habituals i no és greu (veure l’explicació del protocol GHG) sempre que s’expliqui. I és clar, jo no puc demanar que informin de les seves emissions si jo no sóc capaç de fer-ho. Per tant, cal posar-s’hi.
Finalment recordar que la petjada de carboni d’una organització ha de ser útil per a la pròpia organització, per planificar, retre comptes o fer greenwashing, i poca cosa més. Les emissions totals d’un país es fan amb una metodologia molt diferent, no sumant les declaracions d’emissions de cada empresa. Continuant amb el mateix argument no ens hauríem de capficar amb el que fan o deixen de fer la resta d’unitats perquè les emissions totals de la UPC no seran mai la suma d’emissions de les unitats o campus, sempre perdrem o duplicarem llençols pel camí..
3. I ara què? 10 accions fins el 2030.
I fins aquí la reflexió d’avui. En la propera entrada mirarem d’avançar una mica més la proposta que bàsicament té aquest calendari.
- Determinar què mesurem i com ho fem a la nostra unitat pilot. Les dades que tenim, la línia base, qui recull i quan…
- Fer una primera aproximació al total de petjada de carboni de la unitat i a la metodologia.
- Estudiar el pressupost 2023 de la unitat per entendre què genera CO2 (i què absorbeix).
- Assignar un preu fictici al CO2 (internal carbon pricing).
- Estudiar quant costaria compensar aquestes emissions al preu fixat.
- Assignar un topall a la quantitat màxima de CO2 que podem emetre.
- Triar aquelles actuacions que quedin dins el topall de CO2 (com faríem amb el pressupost “normal”).
- A l’hora de fer inversions calcular el cost en CO2 que tindrien i si el retorn en C és positiu.
- Fins a 2027 fer això mateix amb 10 unitats de serveis generals i 10 de gestió de campus.
- Aprovar el primer pressupost de C de la UPC per l’any 2030.
Blog de Pere Losantos 