2017005. Emprenedoria vocacional pel S.XXI

craftsman Diria que hi ha tres tipus d’emprenedoria: l’accelerada, on el capital i les presses són protagonistes; la cooperativa, coral, minoritària i sovint transformadora social, on les persones són protagonistes; i una tercera que sovint es deixa de banda i és la que jo reivindico de fa temps. No gosaria dir-li slow, m’agrada més emprenedoria vocacional. En aquesta entrada explico què entenc per aquest concepte i enllaço amb alguns casos sobre els que he escrit o voldria escriure.

Fa dos anys que vaig atrafegat muntant l’escola i no he tingut un minut per seure’m a pensar i collir. Ara que canvio les meves prioritats recupero el temps i el plaer d’escriure sobre el que em passa pel cap, i aprofito per llegir entrades antigues. Deia fa un temps que hi havia persones que havien nascut amb el do i la sort de saber què volien fer a la vida, que havien trobat la seva vocació. Algunes de ben petites ja s’hi dedicaven, d’altres fins els 50 no gosaven fe-ho, però al final aconseguien guanyar-se la vida amb aquesta vocació.

Aquestes persones són les que jo considero emprenedores vocacionals. Si sou famosos com en Ken Robinson podeu escriure un llibre de nom “The Element” i fer calerons, però no cal anar tan lluny. A casa nostra tenim uns quants exemples de persones que han trobat aquesta vocació, i no sense un punt d’enveja, m’agrada seguir-les i fer-ne publicitat si això té algun valor. I dic no sense enveja perquè jo no he estat capaç de trobar una vocació dins meu. O no encara.

Una bona part d’aquestes persones són el que en catalogaríem com artesans i artesanes, amb tecnologies més o menys antigues. En tot cas totes comparteixen els trets característics dels artesans que ja explicava en Richard Sennet entre els quals hi ha la passió i la capacitat de treball, la tossuderia, un elevat component de creativitat i bellesa, i una exasperant cerca de la perfecció. Però no tot és artesania física, també trobem programadores de codi que fan de la bellesa i austeritat dels seus programes un valor únic, creadors d’instruments digitals o especialistes en pomeres ecològiques, un nínxol de mercat prou rendible si ets el millor en aquest camp.

Un altre tret distintiu que ja és collita pròpia és que sovint prefereixen viure amb el mínim de despesa fixa -la jubilació queda lluny, i qui sap si hi serà- i que combinen la producció amb la formació per guanyar-se la vida. Seguint amb trets, són persones pacients. Saben on van, i no tenen pressa per arribar-hi perquè gaudeixen del camí. De vegades treballen sols, de vegades per parelles professionals i humanes, però en general no són persones professionalment gregàries. I un últim punt, fan un ús intensiu de les xarxes socials i el seu mercat és internacional, d’altra manera no sortirien els números.

Us deixo una relació de les que poc a poc vaig col·leccionant. Algunes les conec personalment, d’altres llegeixo entrevistes i en faig un post, però em plantejo a mig termini fer una ruta per la Catalunya (i més enllà) de l’emprenedoria vocacional per conèixer els ingredients que fan possible la seva supervivència i la seva alegria que s’encomana.

Bernat Cuní, dissenyador i artista en impressió 3D. Post.
Laia Sànchez, carda, tenyeix, fila llana a ma. Post conjunt amb en Joan.
Joan Pellisa, guitarrer especialista de música antiga. Post conjunt amb la Laia.
Edu Rabar. Fent art a partir dels skates trencats. Post.
RadioFanjul, músics de carrer. Post.
En Pitus i el Pa d’en Pitus, que no fa pa sense gluten perquè no es pot. Post.