2014002. De los “forest garden” a las organizaciones de baja energía

a farm for the futureDebo haber visto unas 2o veces el tan fantástico como poco conocido documental “A Farm for the future”  (aquí en español) de la granjera y fotógrafa @Rebecca Hosking. Me gusta la imagen y el mensaje, y lo utilizo a menudo en mis charlas y clases sobre innovación. El pasaje donde explica cómo la combinación de diferentes plantas en forma de red para evitar que las vacas destrocen el pasto tiene mucho que ver con la cultura colaborativa de las organizaciones. Y la explicación sobre por qué después de 10.000 años de hacerlo los campos no se deben arar  es de lo más disruptivo. Continua llegint

2012005. Emprenedoria per necessitat: no trobem pa sense gluten ecològic i local.

Versión en español

A casa som uns quants celíacs, persones intolerants al gluten. Ens fem el pa a casa dia sí dia també. Podríem comprar-lo a empreses com Schaer, empresa que s’ha fet d’or a base d’ampliar la seva cartera de productes seguint el mateix model que Danone i amb una gran comunitat vinculada a receptes.

Però a casa tenim des de fa uns anys la mania (molt abans de l’emissió del reportatge “Què mengem” i de la història dels dos tomàquets) d’intentar menjar productes de cultiu ecològic i local, per salut i per afavorir el desenvolupament sostenible. Fins ara el pa no havia entrat en aquesta categoria perquè prou feina teníem amb fer-nos-el, però ara que ja el dominem creiem que ha arribat el moment de passar-nos al pa local i ecològic.

Com que la Schaer no ha entrat encara en aquest mercat ni ens consta que sigui local estem buscant alternatives. La primera és comprar-lo fet. Trobem moltes empreses interessants i inspiradores que impulsen l’art de fer pa i que trien farina ecològica local. El forn BarcelonaReykjavik és el que consumeixen a la nostra associació de consum ecològic, però no en fan sense gluten entre d’altres coses perquè treballen bàsicament amb espelta. 

La segona opció és fer-nos el pa nosaltres mateixos com fins ara però canviant de farines. Les coses se’ns comencen a complicar perquè trobar farina ecològica lliure de gluten no és gens fàcil. La podem importar de França o d’Anglaterra, però no la trobem aquí i per tant ja no apliquem el principi de quilòmetre zero o productes de proximitat. El model anglès amb la Doves Farm és molt interessant com a model d’explotació rural i orgànic (el que aquí en diem ecològic). Tenen dues línies de producció, una totalmente dedicada a farines sense gluten, el mateix que fan servir a Bob Red’s Mill des de fa anys, una altra marca de referència aquest cop als EUA.

A Catalunya podem trobar farina de mill, de blat de moro, d’arròs i de blat sarraí però en passar pel molí es contamina. Cal doncs disposar d’un molí separat, i per justificar la inversió cal vendre molta farina com en el model francès, alemany o anglès, exportant a tota Europa. Hem estat buscant pels diferents proveïdors de farina i no hem trobat a cap que disposi d’un molí separat, serà una qüestió de temps que arribi.

La tercera opció seria moldre nosaltres mateixos la farina o les farines, ja que el pa ens surt millor amb una combinació de farines. Com que és ecològic, el molí ha de ser preferiblement de pedra i a baixes revolucions com ens indiquen a Pa d’en Pitus i com marca la llei. Caldria avaluar el mercat potencial, i en algun moment futur decidir si fer el salt a l’exportació traint parcialment els principis de proximitat  o bé per exemple defensar que menjar sense -o amb menys- gluten és una opció molt vàlida donat que el blat actual és pesat i molt específic que dificulta una bona digestió i un equilibri en el desenvolupament territorial i la lluita contra les plagues.

És aquest el camí que ens traça el futur? De vegades només cal escoltar el teu entorn i el teu cor. Anar tota la família a fer de masovers (l’opció de propietat és ara com ara una utopia, tot i que hi estem treballant) a una masia amb un molí, trobar algú que ens vengui el cereal, i començar a fer farina primer i pa ecològic i local sense gluten. 

2012004. De Babson a Castellterçol: la pagesia emprenedora

Amb una colla d’amics estem repensant nous models d’accés a la terra per persones que es volen dedicar a la pagesia i a la ramaderia, i que no disposen d’una propietat. Aquest model està desenvolupat a altres països com per exemple a França amb Terre de Liens i a Canadà amb FarmStart. Ens preguntem per què no podem fer a Catalunya alguna cosa similar, i anem trobant respostes a aquesta pregunta, però no defallim.

La darrera reunió va ser a la masia La Ginebreda, on en Dirk Madriles i la seva dona Mireia gestionen l’explotació EcoXai. La meva aproximació al món rural és totalment amateur i no exempta de romanticisme, i em vaig quedar parat de la quantitat de competències i coneixements que cal dominar i dels paral·lelismes que hi ha entre el món rural i el industrial, i encara més en una explotació ecològica com aquesta. N’esmento només algunes:

a) La nova pagesia-ramaderia ha de tenir competències en gestió de la producció d’un ramat de 250 bèsties i dels conreus de les pastures que les alimenten. Les ovelles no es queden prenyades quan un voldria; els xais tenen una mortalitat del 10% i de vegades són bessonada; de vegades són les mares les que moren i cal alletar-los amb biberó; i tot plegat mirant de tenir temps per fer vacances en algun moment de l’any.

b) Com que en aquesta cas és una explotació ecològica el ramat menja ecològic i local, i què millor que el farratge de les 25Ha de la pròpia granja? Per tant cal també saber fer anar el tractor, saber quan sembrar, tenir clar el cicle de la lluna, acceptar que ni la sequera ni les pluges són previsibles, i finalment cal tenir competències en negociació per establir la disponibilitat i el preu del lloguer de les màquines segadores perquè la demanda d’aquestes és puntual i molt estacional.

c) Conèixer i gestionar les oscil·lacions dels preus de venda en funció de l’oferta. Quan un empresari inunda el mercat amb xai de Polònia -de gust i qualitat ben diferent-  el preu baixa en picat. A més, la qualitat fa que el que abans era un producte gourmet -el xai- sigui avui un producte similar al porc. L’empresari està cavant la seva pròpia tomba i de pas la de tots els ramaders del territori.

d) Aprendre a treballar com a empresa xarxa unipersonal coneixent els diferents canals de venda i xarxes vinculades a la producció ecològica amb iniciatives com el km. zero o la distribució online, tot combinat amb les competències TIC necessàries per gestionar-ho i la baralla diària amb les mancances d’accés a la xarxa de telecomunicacions de la masia.

e) Gestionar com a eina de màrketing els atacs del llop i la recerca de pistes del seu pas -a la recerca de la tifa fresca- per tenir dret a l’assegurança. Sí, el llop de pasqües a rams baixa al Moianès i ataca els ramats, i pel que sembla té un paladar de gourmet perquè prioritza en la seva alimentació el xai ecològic. Aquesta gestió inclou el tracte amb els mitjans de comunicació per aconseguir un cert equilibri entre la informació sobre l’atac i la publicitat de l’explotació.

Quina és l’emprenedoria i la gestió empresarial que s’ensenya a les universitats i escoles de negoci? Si jo fos en Dirk i busqués una font extra de finançament muntaria una setmana intensiva per estudiants de ADE o de màster d’ESADE entre tifes d’ovella i mastins del Pirineu aprenent tot el que comporta gestionar una empresa innovadora com aquesta. Quant paguen els estudiants per un curs en emprenedoria d’una setmana a Babson?  5.000€? Estic segur que amb 6 setmanes l’any de 10 places, 1.000€ per estudiant, allotjament i menjar (ben bo) en Dirk diversificaria el seu negoci i ajudaria a humanitzar el món dels negocis.  

2012003. De Babson a Castellterçol. Emprendimiento en el sector primario.

[Traducción de 2015 del post original de 2012.]

Dirk Logo eocxai_originalCon un grupo de amigos estamos repensando nuevos modelos de acceso a la tierra para personas que quieren dedicarse a la agricultura y a la ganadería, y que no disponen de una propiedad. Este modelo está desarrollado en otros países como Francia con Terre de Liens y Canadá con FarmStart. La última reunión fue en la masía La Ginebreda, donde Dirk Madriles gestiona la empresa y explotación EcoXai .

Mi aproximación al mundo rural es totalmente amateur y no exenta de romanticismo, y siempre me sorprende la cantidad de competencias y conocimientos que hay que dominar y los paralelismos que hay entre el mundo rural y el industrial, y aún más en una explotación ecológica como esta. Menciono en esta entrada sólo algunas: Continua llegint

2012001. Dependència tecnològica. De las vaques suïsses a les telecos angleses.

Segueixo amb més casos de canvi del model de comercialització d’aquesta nova economia local distribuïda. Avui toca Vitacarn. El missatge és clar i contundent.   Venda directa de carn ecològica.   I aquestes cinc paraules contenen molt més significat del que sembla a primer cop d’ull.

A principis de segle XXI alguns ramaders del Pirineu es van adonar de que amb el model de distribució tradicional el seu producte perdia valor en comptes de guanyar-lo. Ells (bàsicament ells) oferien una carn de qualitat, en alguns casos ecològica, de vedells criats en llibertat i amb llet i farratge natural. Però quan els venien per a l’engreix el seu element diferencial es diluïa-per l’alimentació i tractament rebuts-amb els vedells de producció industrialitzada i perdien tot el seu valor.

Vam veure que en el cas de l’ovella Xisqueta un dels actius del territori de l’Alt Pirineu residia en les característiques de la llana d’aquesta raça ovina, i en tenir també a algú que recordés -encara- com era l’ofici de pastor i com es treballava la llana. A partir d’aquests elements i d’una persona amb molta empenta i carisma es va començar a teixir un entramat de relacions cooperatives que els han portat a on són ara.

En el cas de les vaques del Pirineu passava alguna cosa semblant. La raça Bruna dels Pirineus és una barreja regulada entre vaca suïssa d’importació a principis del S. XX i vaca catalana autòctona (podeu estudiar-ne les característiques com si d’un cotxe es tractés aquí, vacaecomoción) que s’ha anat especialitzant fins convertir-se en una fàbrica de carn. La transferència de tecnologia i coneixement en el sector primari ja existia en aquells dies.

Però tot i que alguns insisteixin en que totes les carns són iguals, el resultat de créixer en un estable o fer-ho passejant pel camp no és el mateix. Així que un dia, veient en perill la seva explotació ramadera, l’Ignasi Castellarnau va decidir posar en valor els seus actius evitant aquelles etapes que li feien perdre marge. Va crear una empresa de venda directa de carn ecològica, Vitacarn, en diferents presentacions (depenent del plat a cuinar) i pesos, i t’ho porta a casa per un preu molt assequible.

Perquè Ignasi Castellarnau pugui vendre la seva carn directament es necessiten altres elements que no són tan evidents. D’una banda, la regulació i certificat de producció ecològica (un mercat que no para de créixer a Espanya, ja no només exportem a Alemanya i ens quedem amb lo peorcito de la producció!). De l’altra, un reconeixement i millora de la raça Bruna dels Pirineus mitjançant investigació sobre la raça, la promoció de la marca i la capacitació dels ramaders i ramaderes per a una millor gestió de les explotacions.

I també el soft: les xarxes de cooperació entre els ramaders amb el suport de l’administració per inundar el mercat de carn ecològica que temps hi haurà per lluitar pel preu. El primer pas, obrir mercat. Aquesta cooperació – a través en aquest cas d’una federació de productors– inclou també eines de comunicació entre els ramaders. Compres o vens una vaca? El tauler d’anuncis de la federació et permet accedir a ofertes i demandes, així com a informació comú. Potser, i posats a demanar, podria incloure una comunitat de pràctica com les que predica @Odilas i altres a The Project?

I no ens hem de descuidar d’un element bàsic. Cal també que les xarxes de telecomunicacions-el que abans eren les carreteres-arribin a tot el territori. Infraestructures bàsiques que permeten el desenvolupament de zones econòmicament deprimides i que amaguen un valor diferencial més gran del que s’imaginen els seus habitants. Quan llegeixo la publicitat de Vodafone “8 de cada 10 poblacions entre 500 i 1000 habitants tenen cobertura de banda ampla mòbil” m’indigno i em pregunto: què passa amb les de menys de 500 habitants? No són rendibles? Com pretenem que un ramader pugui controlar venda directa sense una bona comunicació?

Seguim pensant que hi ha molt per fer!

+ info

http://www.etselquemenges.cat/origen/vedella-ecologica-de-la-raca-bruna-dels-pirineus-a-la-taula-de-casa-8244

2011007. Tres projectes anticrisi en format 2.0

Dimarts passat em vaig assabentar que una de les empreses que ha reformat la meva casa està a punt de tancar perquè un client li deu 120.000 € i no li paga. Fins ara la seva relació havia estat de confiança; pagava tard, però pagava. Però ara, sense crèdit per part dels bancs i amb el seu principal client amb problemes, aquesta empresa es veu abocada al tancament. La segona notícia ha estat les excel.lents entrevistes del retorn del programa Singulars de TV3 a Arcadi Oliveres i Santiago Niño Becerra sobre la crisi sistèmica que ens ha tocat viure. El resultat esperat és la depressió i la por. Però no. Jo crec que és una oportunitat per als que defensem un altre tipus d’economia, més humana i justa, on l’especulació i la cobdícia quedin al marge. I és el moment de aprofitar-la. Us explico algunes de les iniciatives què estic fent en aquests moments a títol professional i particular:

1er projecte. Participo com a professor d’empresa-innovació en el postgrau en direcció i gestió de microempreses de la UOC. Més enllà del problema del crèdit, les micropimes pateixen de manca de formació de la seva gerència. Una persona -posem un sastre- amb coneixements o capacitats específiques en un àmbit determinat crea la SEVA empresa. Amb els anys va contractant persones, deixa de fer el que li agrada i exerceix la direcció de l’empresa. Però mai s’ha format per exercir aquest rol, i té plena confiança en el seu gestoria. Què passa? Que la gestoria gestiona, però no assessora sobre l’estratègia de l’empresa, no busca nous mercats, no ajuda a innovar. I l’empresa no sap créixer i mor encotillada en el seu propi èxit. Si alguna cosa tinc clara és que m’agrada ajudar a les persones, i aquesta aposta per la innovació en xarxa  i per la democratització dels MBA a preus assequibles i per a micropimes crec que és un encert a nivell personal i professional.

2on projecte. També tinc l’oportunitat d’explicar i aprendre empresa-innovació-emprenedoria (sóc un físic reciclat, mai em sento prou segur donant classes, per això prefereixo la temàtica de la innovació) a la UPC. Aquí estem iniciant un projecte molt interessant que relaciona aprenentatge, cooperació, democratització de l’energia (Wikinomics) i sostenibilitat. Estem creant una cooperativa -amb aportació de capital -amb l’alumnat d’enginyeria d’una de les escoles (EUETIB) per desenvolupar tecnologia d’abastament energètic de baix cost. Grups d’estudiants i professorat defineixen els seus projectes d’empresa (fabricació, distribució, infraestructura, consultoria …) en una generació concurrent i col.laborativa. Un dels mercats és clarament el dels països en desenvolupament, però jo sospito que d’aquí a pocs anys el mercat natural serà el nostre, quan per necessitat comencem a generar-la nostra pròpia energia. El model és similar al de Somenergia -insisteixo, és una bona OPORTUNITAT per generar de manera cooperativa vostra energia-però amb estudiants i amb desenvolupament de producte. Ja us explicaré com avança.

3r projecte. A títol personal, aquest estiu ens hem mudat a una petita casa amb terreny (la casa i l’hortet d’en Macià) a prop de Sant Cugat on vivia fins ara. Volíem aprendre a conrear l’hortet ecològic, recollir aigua de pluja, tenir plaques solars, deixar de banda el cotxe, poder moure’ns en tren cada dia, i volíem incloure als avis en la unitat familiar. Una inversió -ara que diuen que no ens hem d’endeutar- que esperem valgui la pena. De moment tot avança tret del tema del tren. Portar els nens a l’escola en tren són 3500€ l’any. En cotxe, 1800€ (és fals, és clar, el cotxe no el comptem, però a efectes de tresoreria és el càlcul real). Ah, i a banda de SomEnergia també ens hem fet socis de la cooperativa de consum ecològic El Cabàs de Sant Cugat on 80 famílies en associem per consumir amb qualitat i preu menjar ecològic local lluny de les grans distribuïdores. El model de negoci d’el nostre Cabàs (hi ha un altre amb web el cabàs) el vaig explicar aquí.

Així que aquest esperem que sigui un bon curs. És clar, col·laboro amb altres feines alimentícies a banda d’aquestes que no aporten gaire a la mena de societat que estem buscant, però poc a poc i bona lletra.

2011005. De Marcelino Camacho a les llanes del Pirineu: Xisqueta.

Des dels seus inicis aquest projecte projecte de llana xisqueta em té el cor robat. És un dels projectes en què m’agradaria treballar en una altra vida. Com fer compatible la innovació, el desenvolupament del món rural pel món rural i les teories de xarxes al mateix temps. I aquest és només un dels projectes que tenen en marxa l’associació Rurbans i l’empresa Montanyanes a través del projecte Grípia.

L’entorn rural de Catalunya -i en general d’Europa- es queda sense pastors. Una feina desconeguda, mal pagada, dura i considerada de l’època preindustrial. Per què els necessitem, els pastors, si no hi ha ramats ni prats? Com podem recuperar la figura del pastor i la pastora? Primer, la marca. Crear marca i certificar un procés. Llana Xisqueta, llana de l’Alt Pirineu.

La primera idea que ens ve al cap perquè hi hagi més pastors és la formació i la generació de vocacions (com les vocacions científiques, sí). Si no hi ha una escola de pastors , no hi haurà pastors. De calaix. Per tant creem una escola de pastors. Quanta gent no ha pensat “vull deixar l’asfalt i ser pastor, viure a muntanya, passar fred i calor, respirar aire, sentir la natura i sentir-me viu” algun cop a la vida? I un gran èxit, tot i que el que costa és que els joves que segueixen els cursos després esdevinguin pastors i pastores.

Molt bé, ja tenim l’escola. Però és clar, si hi ha pastors, bé hauran de tenir feina oi? Per tant cal que hi hagi ramats. Però perquè volem ramats si la llana l’importem més barata? Cal crear demanda de llana i que es pagui un preu just per aquesta. Pensem en quines aplicacions podríem donar-li a la llana…. La més òbvia, fer roba. Però no qualsevol roba, sinó roba amb valor afegit com la de Marcelinus -en honor al jersei de Marcelino Camacho- o Teixidors (que havia comentat aquí), empreses amb vocació social, local i emocional.

Una segona aplicació és l’arquitectura sostenible, bàsicament en els aïllaments de les parets. I qui ho podria fer?  Doncs una empresa anomenada Recuperació de Materials Tèxtils, una empresa familiar que des del 1979 aposta per comercialitzar llana d’ovella i altres elements “naturals”.

Què més es pot fer? Per exemple, re-ensenyar a treballar la llana d’ovella pels teixits i per artesania com el que fan a iFIL o a “All you Knit is love“. Per exemple, aconseguir que hi hagi més prats, amb la Xarxa de Custòdia pel Territori. Per exemple, re-ensenyar a fer aïllaments a les escoles d’arquitectura amb llana. L‘ETSAV de la UPC i la seva aposta per la sostenibilitat seria una bona candidata. Us imagineu el prototipus de la reconeguda casa Low3 amb llana Xisqueta?

Aquest post inicia una sèrie dedicada a les xarxes per a la innovació local i sostenible. D’aquí 20 anys aquestes quatre paraules no tindran sentit, però avui per avui penso que el futur, o el meu futur si més no, passa per totes elles. Estem muntant amb altre gent una volta a Catalunya molt molt interessant… podem detectar aquestes xarxes amagades, crear sinergies, estudiar els models sota els que funcionen, el valor que generen, i com fer-les compatibles amb una economia moderna? És fantàstics fer museus de la vida rural i programes sobre “Els últims artesans“, però també podem aprofitar coneixements antics combinant-los amb empresa xarxa i relocalització per aconseguir economies eficients, robustes i sostenibles.