L’Oriol -nom del jardiner a qui reemplaçar- és a punt de fer la seva tercera volta al jardí d’avui. No ha tingut mai problemes, el seu cervell està programat per fer tres tasques de manera seqüencial: (1) resseguir l’itinerari que el primer dia l’hi van ensenyar; (2) si s’entrebanca en algun obstacle, recular cap a l’esquerra i tornar a avançar i (3) comprovar la càrrega de bateria i la distància estimada a la base i girar cua a partir d’un llindar de seguretat. La seva vida havia estat fins el dia d’avui plàcida, fins i tot avorrida a ulls dels humans, però l’Oriol sembla satisfet, i a més un cop l’any el visita una gossa que s’ha enamorat d’ell i l’acompanya durant tot el recorregut. Val a dir que el seu nom, , i que potser sense ser ell conscient

Fins avui, perquè fa unes hores l’Oriol ha patit una crisi per primer cop en els seus quatre anys de vida: s’ha trobat amb una situació nova per a ell que no encaixava en cap de les tres lleis que té programades, i no ha sabut resoldre-la. La situació era aquesta: l’Oriol avançava com de costum quan els sensors frontals han detectat un obstacle, un test. Seguint la programació ha transmès l’ordre a les rodes per recular tot girant 90 graus i aquestes han girat com calia, però com que aquesta trajectòria l’ha repetit ja durant 4 anys uns 10 cops al dia, el terreny ha perdut consistència i l’Oriol no s’ha desplaçat. Un cop acabada la rutina, ha tornat a tirar endavant però com que es trobava a la mateixa posició, el sensor frontal li ha dit “tens un obstacle” i ha tornat a iniciar la reculada fent encara el sot a terra més profund.

Hem estat així cinc minuts, ell movent endebades les rodes endavant i endarrere sense desplaçar-se un centímetre i jo observant el seu comportament com si fos un hàmster a la roda es tractés, fins i tot amb un punt de sadisme per part meva. Finalment no me n’he pogut estar i l’he allibera del bucle infernal en què havia caigut. Aquest acte de compassió envers una màquina m’ha generat neguit i reflexió sobre el meu comportament:

1. No hauria estat millor esperar a que se’n sortís? No he estat sobreprotector? No fora millor que aprengui de l’experiència arribat al punt extrem de deixar-lo morir d’inanició?
2. De què serveix ajudar-lo si no reomplo de terra el sot? Tornarà a caure en el mateix parany a la propera volta? No ha estat en realitat un acte de crueltat?
3. Hauria de comunicar al fabricant aquest comportament estrany perquè actualitzessin els seus algoritmes o que milloressin la seva capacitat d’aprenentatge?
4. Com pot ser que hagi sentit llàstima per una màquina que ni tan sols té cara per activar les meves neurones mirall? Pot ser perquè era un cas real, no com el vídeo de l’artista James Bridle i el cercle de sal?

Les màquines m’agraden, ho confesso, però l’Oriol ha estat la primera que m’ha inspirat llàstima i m’ha obligat a moure fitxa (i a reflexionar després sobre el meu comportament). Què faríeu vosaltres si trobéssiu la vostra Roomba en un atzucac com aquest?