En Genís treballa còmodament a una universitat pública, feina segura i per tota la vida, horari i sou més que raonable i la consciència neta de no treballar per a la indústria militar segons els estatuts. Però és cert el que llegeix, fa massa calor, hi ha incendis de 6a generació, sequera, cal fer alguna cosa potser. La seva cap li demana que vagi de viatge 5 dies a Finlàndia a una reunió de projecte europeu i en Genís decideix explorar les seves opcions per posar-se alguna medalla climàtica.

Consulta les opcions de viatge: el portal Trainline no dóna cap opció, ChatGPT diu que els règims actuals no permeten la connexió, i GoogleMaps 2 dies de viatge amb tren. I amb avió, les agències de viatge ofereixen vols amb preus entre 300 i 600€ i emissions entre 100 i 200 Kg CO2e per vol. Els diners rai, que els paga la UE i en el fons són diners que circulen de mà en mà 🙂 però les emissions no, les emissions seguiran 500 anys escalfant el planeta. La dimensió del problema no és només que hi vagi en Genís sinó la cultura acceptada per tothom de fer trobades cada sis mesos (a una universitat diferent del consorci) mobilitzant unes 300 persones. El càlcul és fàcil: 300 persones x 2 cops l’any x 200 Kg per persona mínim són 180 Tm cada any.

En Genís no ho acaba de veure clar i fa una llista d’opcions:

1. La més tèbia, viatjar amb avió i compensar les emissions. La universitat, però, no vol pagar aquesta compensació. “No m’apareix en el llistat de despeses autoritzades del SAP” li comenta la gestora econòmica “i, si no m’apareix, no la puc fer”. I és clar, en Genís tampoc no ho vol pagar de la seva butxaca perquè és un viatge de feina. Fins aquí podríem arribar. Descartada.
2. Tèbia com l’altra, triar el vol que tingui menys emissions. El problema és que l’oferta que hi encaixa suposa pagar una nit més d’hotel i aquest argument climàtic no apareix a la política de viatges de la universitat. Ara com ara les emissions del vol -tot i que apareixen com a recomanació- no són un criteri per triar un o altre vol, només els diners. No hi ha interventors climàtics encara. Tot arribarà.
3. Més radical però poc viable, viatjar amb tren travessant Europa. És clar, això suposa marxar de casa 6 nits en comptes de 4 i demanar a la universitat compensació per tots aquests dies, i el cost extra de dietes i del tren que és més car que l’avió. Si l’anterior no era acceptada, aquesta despesa per una raó tan estrambòtica encara menys No s’accepta.
4. Finalment l més disruptiva, declarar-se objector de consciència climàtic. Dir a la seva cap i donar-li arguments per quan parli amb gerència de que aquesta mena de trobades que requereixen vols de llarga distància no encaixen en el programa de reducció d’emissions aprovat pel Consell de Govern de la universitat, i tampoc en l’esperit i la literalitat de la legislació climàtica europea i la seva política de descarbonització.

A en Genís trobar-se amb aquestes muralles burocràtiques l’enerva. Se’n va a veure al departament de prevenció de riscos i li diuen que l’angoixa climàtica no està reconeguda encara, sí que pot demanar permís retribuït si fa massa calor, però l’angoixa climàtica per no volar encara no.

Se’n va a veure als sindicats perquè creu que té raó els exposa el seu plantejament perquè facin pressió a la gerència com a part social. La resposta, tot i que li asseguren que entenen el seu problema i comparteixen la seva angoixa, és que cal esperar perquè és el primer cop que algú els ho planteja i la renovació del conveni marc interuniversitari no serà fins d’aquí a quatre anys.

En Genís desperta amarat de suor tot i l’aire condicionat a 19C. Massa amanida d’alvocat i entrecot de vedella per sopar, i és que amb això del Glovo no cal ni sortir a buscar el menjar, i a sobre els donem feina. Sort que demà no ha de matinar perquè amb el cotxe arribarà ràpid i sense suar a la feina. Prem ACCEPTAR i compra el vol directe a Helsinki. Potser sí que compensarà les emissions pagant de la seva butxaca, només són 5€ afegits i sempre pot anul·lar el pagament del 0,7% de la nòmina, que ja no està de moda.

Cal ser radical en aquesta vida.