La vida és com enfilar-se dalt d’una escala mecànica mirant enrere. A mida que et vas fent gran van apareixent més i més generacions sota teu, semblants, però diferents, cadascuna amb les seves dèries. Alguns graons van molt plens i actius, d’altres mig buits i mandrosos. De vegades l’escala puja ràpida, amb molts ànims i empenta. D’altres, va més a poc a poc, sense esma. I en surten més, i més, i més, de graons. Cada cop tens una millor perspectiva de la teva vida, però mai saps del cert què vindrà després perquè només mires avall. A voltes, si hi ha prou silenci, sents uns fressa rítmica -clac clac clac- que et fa sospitar que alguna cosa no gira fina, no deu ser res, penses, l’edat, una pedreta a l’engranatge…. I en surten més i més i més, de graons. Fins que un dia, sense adonar-te’n, t’escoles pel forat i tot s’acaba. I apareguis de nou a l’altra banda, al primer graó, no recordaràs res de la vida anterior, els amics companys de graó, els pares del graó de dalt, els fills del graó de sota… O qui sap, potser tot s’acaba allà mateix, xuclat per la pinta del darrer graó de l’escala, aixafat com un personatge de dibuixos animats.