No havia estat mai a Mallorca i, aprofitant aquests dies de fenomens climàtics extrems, he fet una estada curta a Palma, Sóller i Artà. Sabia que no trobaria un “A peu per Mallorca” de l’enyorat Espinàs, però no era gens conscient del grau d’expoliació de patrimoni i de pèrdua de dignitat cultural a què -i és opinió personal- ha arribat l’illa.

Colonització, aquesta és la paraula que m’ha vingut al cap en passejar-me pels pobles i vil·les de Mallorca. No ja per la compra de tot el que es pugui comprar a preus fora de l’abast dels locals, sinó pel menyspreu que he percebut per la llengua i cultura pròpies. No hi ha manera de que et tornin un bon dia, sembla que els molesti que algú els recordi que aquella terra no és un land alemany, que els facis nosa. Ciclistes amb els seus ginys elèctrics d’alta gamma envaint els camins, bars amb grups nombrosos i sorollosos amb un elevat grau d’alcoholèmia…. fent-te sentir inferior.

Preguntant a uns i altres, els locals diuen “què vos hi farem, també tenen dret a venir” o “ves, al final ens extingirem nosaltres…”, amb una certa resignació o potser manca d’empenta. Perdre bous i esquelles malvenent un territori preciós, amb una cultura en perill que semblen disposats a deixar morir aquests mallorquins sense sang a les venes per lluitar-ho. I et diran “sí, però és que ens deixen diners…”. Quins diners, si tota la inversió acaba tornant a casa seva? Botiguetes de souvenirs i paella, neteja d’apartaments i hotels? Val la pena vendre-ho tot per aquests quatre rals?

I nosaltres? Aix, catalanets, amb quina facilitat critiquem allò que no és nostre… Perquè a Catalunya, és clar, protegim el territori i la seva cultura, i conservem masos i masies com si ens hi anés la vida. Tenim un sector agrari rejovenit, unes polítiques agràries i ramaderes envejades i envejables, una indústria alimentària de la transformació que treballa amb producte local, municipis rurals que any rere any guanyen població, amb serveis excel·lents, transports fiables, escoles de música i una pagesia que viu del camp i al camp.

I no se’ns acudiria mai de la vida comprar aliments importats -xai, oli, pomes o avellanes- perquè tenim molt clar que no és només la venda de masos i masies el que afavoreix l’espoli, sinó que cada peça de fruita que comprem a fora és un bocí de país que malvenem. I no voldríem pas ser com els mallorquins, nosaltres.