Fa pocs dies altre dia vaig anar al tancament del projecte ReHealms que tenia com a objectiu transformar l’entorn de l’Hospital de Sant Pau incloent criteris de cura comunitària. I allà vaig assabentar-me de la realitat de les persones cuidadores, una realitat que per sort no m’ha tocat viure de prop encara. Després he après que hi ha moltes altres iniciatives incidint sobre aquesta problemàtica, i que a Catalunya hi ha més de 140.000 persones “registrades” com a cuidadores no professionals, però em centro només en aquesta que em resulta inspiradora i que encaixa en aquest cicle de posts sobre escoles amb ànima.

Imagina que el teu pare té 83 anys i pateix un ictus. Corres a urgències i després d’uns dies de recuperació que mires de compatibilitzar amb la teva feina l’envien a casa amb el cos mig paralitzat, una breu introducció a les cures i un bona sort. Per on comences? Necessita atenció 24h per canviar-lo, menjar, fer cures, l’he de tenir a casa meva, no està preparada per a una persona més, o dues…. i tota la part administrativa associada sobre a la llei de dependència. Pots demanar un permís de llarga durada a la feina? O millor aquella cosina segona ja jubilada que era mestra i segur que ho farà millor que jo… I qui ho paga tot això? Ah, veig que hi ha ajuts, però primer m’han de reconèixer una cosa que es diu PIA, entre 4 mesos i un any…

Com aquest, centenars de casos de gent gran amb problemes similars arribaven cada any a urgències de l’Hospital de Sant Pau acompanyats dels seus familiars desesperats per la situació del moment i per la incertesa que s’albirava. Fa tres anys van decidir crear l’escola de cuidadors de persones fràgils de l’Hospital de Sant Pau amb aquest programa formatiu. A diferència d’altres iniciatives alienes a l’entorn hospitalari aquí són les mateixes persones que viuen el procés les que hi participen, personal mèdic, ex pacients, cuidadors (imagino que l’ús del masculí és voluntari aquí tot i que sobta) no professionals i excuidadors. Es tracta d’una formació per a no professionals, no reglada, que treballa sobre casos reals i propers que necessiten solucions immediates, compartint i aprenent de la comunitat, descobrint vocacions tardanes d’acompanyar i tenir cura de l’altre que acaben fent de voluntaris acompanyant la vida, acompanyant la mort, perquè sí, algunes d’aquestes persones fràgils no se’n surten.

No hi pensem gens en això. Sabem tot sobre la criança, llibres, youtubers, escoles bressol 0-2, pre i post part… un tema que de fet surt força natural i no caldria aprendre tant. I tanmateix, quan es tracta d’aprendre a tenir cura d’avis i àvies especialment en situacions sobrevingudes, ben poc suport trobem. Tampoc no som conscients de l’impacte emocional, econòmic i logístic que suposa tant per a la gent gran com per a nosaltres mateixos (i l’abús del gènere que reapareix). La vivenda no està preparada, cada cop més petites i adaptades a una societat egoista i narcisista que veu la vida a través d’una pantalla de mòbil.

L’administració tampoc, que imposa traves legals per dividir cases o pisos grans i poder-hi conviure de manera pacífica -juntos pero no revueltos- sense reproduir rols imposats del passat, i que triga una eternitat a resoldre aquests casos urgents. I els pares i mares que tampoc hi contribueixen endarrerint el moment de fer obres a casa -rampes, baranes, vàters, cuines elèctriques en comptes de gas…- perquè ja no tenen empenta o perquè, diuen, han d’estalviar pel futur.

Hi va haver un temps en què les escoles de persones adultes s’orientaven a l’alfabetització de persones nouvingudes, ara treballen molt més per tenir una titulació bàsica que els permeti accedir a un lloc de treball o a una segona oportunitat. Per què no -tenint clara la corba demogràfica- incloem la formació no reglada de cura de persones grans en situacions sobrevingudes o cròniques i fem campanya i facilitem que tothom hi anem un cop a la vida?