Avui tiro de records i faig d’abuelo cebolleta. Tinc 10 anys, som dijous a darrera hora de la tarda i toca Asamblea, una classe que passava sense pena ni glòria, malauradament, perquè ara amb els anys penso que s’hi podrien haver treballat competències que difícilment a la meva edat -com la lectura de solfa a vista- podré recuperar.

Hi torno. Són les 15.30 d’un mes d’abril de 1979. Jo sóc secretario de la Asamblea (perquè era en castellà), hi ha també un subsecretario i tres vocales, tots cinc triats per la classe cada trimestre. De vegades sortia algun nen (l’escola era de nens només) més pallasso, tipus Berlusconi, però en general érem bons alumnes, responsables, notes correctes i poc crítics amb el sistema (jo, vaja).

Durant la setmana tothom que volia anava ficant uns paperets plegats a una capsa amb coses positives o negatives per parlar cada dijous. Uns minuts abans de l’hora els cinc membres de la Asamblea es reunien, obrien la capsa i preparaven l’ordre del dia. Primer, el recordatori de deures i calendari, “la excursión de la semana que viene”, “traed el chándal para deporte”, “las duchas se eternizan y no queda tiempo de patio”…; tot seguit els temes conflictius “Carlos ha tirado una piedra a Joan Maria”, “Los de octavo no nos dejan la pista” i si calia adjudicàvem negativas a alguns alumnes, fent de jutges sense dret a advocat defensor. De vegades aquestes negatives anaven acompanyades d’humiliació psicològica sense gaire intervenció del mestre. I per acabar la Asamblea es feia un reconeixement públic dels nens que ho havien fet bé amb el repartiment de positivas.

El que no recordo que féssim mai era debatre o bé parlar d’emocions. He preguntat a altres persones més joves i em diuen que elles sí, que debatre era precisament l’objectiu de l’assemblea. Es posaven temes o conflictes sobre la taula i hi intervenien totes les parts, expressant els diferents punts de vista amb respecte, i promovent la diversitat d’opinions i la participació de tothom. Mirant de posar-se a la pell de l’altre “i tu, com t’hauries sentit en aquesta situació?”… M’hagués agradat viure aquesta experiència d’aprenentatge setmana rere setmana i haver après a expressar les meves opinions sense por, amb capacitat assertiva i practicant l’escolta activa, però no. Tot era fer de jutge, posar positives i negatives tot jugant a ser emperador del Coliseu especialment si -com em va tocar sovint- eres el secretario.

Gairebé mig segle més tard em trobo a la feina persones que no són capaces de mantenir aquests diàlegs constructius deixant sentiments i emocions a banda; persones que se senten atacades personalment quan se senten interpel·lades sigui per una baixa autoestima o per necessitat de control; persones que no són capaces de pensar que potser no tenen tota la raó, i que s’estimen més generar conflicte permanent abans que un acord no satisfactori al 100% per a elles.

L’any 2022 es va aprovar la llei 3/2022 de convivència universitària que instava a les universitats a crear unitats de mediació justament per prevenir aquesta mena de conflictes, acompanyar en la seva resolució sempre que no hi hagi violència i estendre la cultura de la mediació i la cultura de la pau. I penso que només que aquells mestres haguessin estat plenament conscients de tot el que estaven fent -o del que no estaven fent- amb nosaltres, aquesta estructura seria avui del tot innecessària.