Els darrers anys sento a parlar molt de la necessitat de que els humans mascles ens reconvertim introduint la vulnerabilitat -no confondre amb fragilitat- a les nostres vides. I si la mala gestió de les catàstrofes climàtiques tingués a veure amb la por dels homes a semblar vulnerables?

Tradicionalment, la masculinitat s’ha construït sobre pilars de resistència, control i silenci emocional. En aquest esquema, la vulnerabilitat era vista com una debilitat o, pitjor encara, com una pèrdua de virilitat. Diu la gent que en sap que introduir la vulnerabilitat implica com a mínim tres accions: admetre que de vegades tens por o et neguiteja alguna cosa, que no ho tens tot sota control; donar-te permís per demanar ajuda (“no ens hem perdut, sé perfectament on som, per què vols preguntar ningú ara?”); expressar la tristesa, l’angoixa o la tendresa davant d’una situació, no només la ràbia.

El primer acte correspon a l’odre de magnitud personal, i aquí l’exemple que em ve al cap és en Carlos Mazon i la Dana de València. En lloc d’admetre que la situació el sobrepassava i que calia activar protocols d’emergència immediats, es va mantenir una ficció de normalitat. Reconèixer la magnitud de la DANA hauria estat admetre que el sistema —i ell mateix— eren vulnerables. Tampoc va ser capaç d’admetre mai l’error, embolcallat amb una capa d’infal·libilitat: la culpa era sempre dels altres, que si l’AEMET, que si Madrid… Un taller de noves masculinitats potser hagués estalviat moltes vides, però si d’entrada pactes amb un negacionista, què pots esperar?

El segon exemple correspon a una escala de campus amb els plans d’autoprotecció dels edificis de la universitat. Quan a la meva feina pregunto què cal fer si de sobte un campus pateix l’acció d’un esclafit, o d’un incendi de sisena generació, o una pluja de 200mm en 1h, o un cop de calor sobtat de 50C… la resposta més habitual és que ja ens ho diran des de protecció civil. Els plans de les universitats -que segueixen les indicacions del “legislador” són fins avui d’evacuació o confinament en cas d’incendis propis, no tenen en compte les amenaces externes. No contemplen la vulnerabilitat climàtica de les infraestructures i la reacció de les persones en fer-hi front. Amb un extintor a la mà, tot està sota control.

El tercer exemple correspon a una escala planetària. El matxirulo negacionista no contempla la crisi climàtica perquè seria admetre que no pots protegir la teva família del que vindrà (sequeres, preus de l’energia, desastres), és molt més fàcil negar-ho. I a les males, comprem un tot terreny molt potent, o fem un refugi a la roca per encabir la nostra tribu, o encara més, la tecnologia d’absorció de CO2 ho solucionarà. Tot i més abans d’admetre que com a espècie som extremadament vulnerables, que depenem de les abelles, de les xarxes de suport mutu, de les cures i del perfum de les flors. I això, com tothom sap, són coses que pertanyen a l’esfera de les dones vulnerables.