Una bona amiga em passa una oferta de feina a Mansol, un Centre Especial de Treball que ofereix oportunitats professionals a persones amb discapacitat i en situació d’exclusió social. Una punyalada benintencionada que em fa repensar el sentit de la meva feina.

Com alguns sabeu treballo l’àrea de responsabilitat social de la UPC que aplega tot allò relacionat amb els drets socials de la comunitat i la promoció de valors de compromís social i sostenibilitat. Un espai relativament nou que acull temes d’inclusió i diversitat, participació i democràcia, igualtat de gènere, desenvolupament sostenible, voluntariat, cooperació internacional, impacte local i innovació social, equitat en l’accés i la més recent, mediació i cultura de pau. És una unitat ubicada funcional i físicament als serveis generals des d’on presta serveis a tota la comunitat, sovint a través dels centres docents.

Tot i que cada dia redefinim l’espai conceptual, jo ara com ara el penso així en termes de servei. D’una banda trobem l’atenció directa a persones de la comunitat (un estudiant que arriba amb un diagnòstic de TEA o una PDI que té un problema amb el cap del departament) i de l’altra les accions de sensibilització col·lectives (campanya de reducció del consum de plàstic, lavabos inclusius) i de formació a través de la pràctica (APS en forma de cooperació internacional, reptes locals per assignatures i treballs finals d’estudi…) perquè -especialment l’estudiantat- quan deixi la universitat hagi incorporat alguns d’aquests valors comuns que suposadament ens defineixen.

Sembla la feina ideal per a una persona com jo que se sent feliç quan pot ajudar els altres. (I sí, als meus 56 diria que aquest és el tret més clar de la meva configuració molecular actual i de l’herència cultural adquirida (què som, sinó això?). No parlo tant de fer voluntariats de llarga durada sinó de resoldre problemes puntuals de persones a qui estimo o de persones desconegudes, sigui un turista a plaça Catalunya a qui abordo quan el veig despistat amb la T-mobilitat, la caldera d’un familiar que no engega perquè cal fer un reset de 5 segons, o un problema bàsic amb l’entorn Google o Microsoft a la feina.

I vet aquí el problema: des dels serveis generals difícilment puc ajudar ningú de manera directa (a banda dels companys de feina). No tinc gaire sensació d’estar transformant el món ni que la feina m’ompli. I sí, puc fer memòries de sostenibilitat, calcular la petjada de carboni de la UPC, organitzar una diagnosi de diversitat o un concurs d’imatges de cooperació. Tot això està molt bé i com a mínim no sembla que empitjori el món, però trobo a faltar l’atenció directa a l’usuari o usuària que t’alegra el dia quan els resols un problema. I és aquí on l’oferta de Mansol o tantes altres similars (de sempre hauria volgut treballar a l’Olivera, o La Fageda…) em fan ballar el cap.

I direu, mite’l, què ruc! A veure, noi, que la UPC no és la teva ONG, que a la feina venim a treballar i prou, una nòmina, una estabilitat, i és a fora que t’has de buscar el que t’omple. I si a sobre és una plaça a una universitat pública encara més, que no et paguem perquè siguis feliç sinó perquè produeixis coneixement. O et penses que algú que fa nòmines o gestiona projectes de recerca o matrícules busca aquesta felicitat a la feina? Apa, a plorar a la ploreria!