2025

Vaig afegint capa sobre capa. Als meus 55 anys ja no m’apassiona tant aprendre coses noves com abans, o potser és que em costa més fer-ho. Sóc més aviat cíclic. La música, la docència, les dades, escriure, els sistemes complexos, el canvi climàtic, la música, la docència, les dades, escriure… Sempre hi torno.

Faig música com afició, estudio un màster en ciència de dades, he fet classes a la universitat i a l’ESO, de tant en tant escric aquest blog, treballo sobre canvi climàtic (o sobre l’acció climàtica d’una universitat) i em queden els sistemes complexos, però penso que els altres tres ja ho són prou, de complexos.

Tot això de sota era abans de 2020.

Abans que em sentís malament pels matins pensant en el futur i en el canvi climàtic. Sóc pesat, sí, però s’ha convertit en una obsessió, una necessitat. El que diu a sota és cert, sóc tot això, però estic aprenent a focalitzar perquè ens hi va la vida.

2017

Com podeu veure llegint els posts sóc un espècimen interdisciplinar, el que vol dir que m’apassiona aprendre coses i descobrir com aprenem. Ho confesso, tinc síndrome de Diògenes pel coneixement. Per sobreviure el que aprenc ho escric en forma de post i tornem a començar. El punt feble d’aquesta passió és que no sóc especialista en res ni tinc ofici artesà més enllà d’escriure, així que fins que no es necessitin perfils com el meu no em faré ric en diners.

El meu recorregut és una mica erràtic. Vaig estudiar físiques perquè pensava que no servia pel dibuix tècnic -i ningú no em va dir mai el contrari-; vaig fer de voluntari a Bòsnia pensant que ajudar els altres em feia feliç; vaig fer el doctorat perquè em pensava que era un científic boig; vaig treballar a l’empresa per anar més enllà dels papers científics; vaig treballar a l’administració perquè pensava que volia ajudar empreses a innovar; vaig fer un MBA en cooperatives perquè pensava que m’agradaria guanyar diners a l’empresa; vaig tornar a la universitat per poder fer de professor i satisfer la meva vanitat, fer recerca de nou i aprendre.

Vaig ajudar a muntar una escola durant dos anys per decidir si allò és el que realment m’apassionava i aprendre a ensenyar ciències de veritat, no sobre el llibre, i de pas si donava per viure amb la meva família i situació actual. I no, no donava per viure. Ara he tornat a la meva feina a la UPC on ajudo el personal d’administració a ser una mica més feliç, col·laborador i motivat a la seva feina. Si em pregunteu pel meu somni seria treballar d’especialista itinerant en STEM a les escoles rurals, com tenen especialista de música o de gimnàs.