Tenen les universitats públiques alguna intenció de ser organitzacions referents en gestió de la sostenibilitat? O alguna pressió externa o incentius interns per fer-ho?

Algunes empreses com ara les financeres defineixen acords sectorials, fulls de ruta i metodologies per autoavaluar-se, i el més important, els van complint amb moltes certificacions externes (i recursos per contractar-les). Altres organitzacions s’adhereixen a segells com Bcorp que els aporten reputació però és que a més ho fan perquè saben que redueixen costos de producció. I finalment altres empreses ho fan perquè creuen que la sostenibilitat del planeta és necessària, sense segells o incentius externs, i aposten amb un lideratge fort i convençut.

I les universitats, si més no les públiques? De recerca en sostenibilitat, sí que se’n fa, molta i excel·lent, el finançament obliga. De docència….el paper ho aguanta tot però des de la meva experiència a banda dels estudis propis de la sostenibilitat, la resta de graus i màsters hi passen de puntetes. Sobre el paper a les acreditacions i verificacions hi és, però només cal preguntar l’estudiantat si en alguna assignatura els han parlat de sostenibilitat, o han fet servir casos…. per copsar la crua realitat.

I pel que fa a la gestió, i repassant els tres elements del primer paràgraf, no hi ha acords sectorials entre les universitats per molt que es facin comissions i trobades de sostenibilitat: debats i taules rodones, fotos de grup, sopars de gala… i poc més. No hi ha normativa que obligui (una mica la LOSU ara, amb l’informe de pressupost ambiental, però què passa si no es fa? Algú prendrà mal?). Tampoc no són gran empresa les universitats, ni ben bé administració, i sovint viuen en els llimbs legislatius (CSRD, ISO 50001,…). Quan el compte de resultats es veu afectat, aleshores tots a córrer com va passar amb l’electricitat, però després tornem a fer de mínims. I finalment de lideratge per a una gestió sostenible (posant-hi recursos, és clar), en general, poc. Com a tot arreu, hi ha excepcions en escoles, equips directius, estudis… però malauradament són ben poques.

Far de coneixement, motor de la societat, ascensor social, bla bla bla… Potser sí, però al meu parer no quan parlem d’implementació de models de gestió sostenible, començant per EMAS o similars. En aquest àmbit les universitats que conec són una organització més aviat mediocre en dedicació de recursos i en resultats, tot i l’expertesa i voluntat del personal de gestió que sovint veiem impotents com passen 20 anys i som si fa no fa on érem. O hem reculat. I és una llàstima.

Nota. M’ha sortit una mica pessimista, en propers posts explicaré coses que s’estan fent bé, poques però que ben replicades poden ser l’inici d’un canvi necessari.