Si fem cas de la planificació aprovada en Consell de Govern el 2020, en 18 mesos hauríem de presentar el primer pressupost de carboni de la UPC perquè sigui aprovat o rebutjat pels òrgans competents. És un pas important, pioner i valent, que convé preparar amb temps tècnica i políticament perquè ningú ens obliga a fer-ho i perquè limita les actuacions futures de la institució. Per això necessito reflexionar i compartir-ho escrivint en aquest blog.

Des del 2019 la UPC recull i publica les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) de manera voluntària. La part fàcil -les emissions directes, mirant la factura- està ja consolidada i la part més complexa, les indirectes aigües amunt o avall, avança a bon rit.me. Aquesta era una de les actuacions de l’estratègia d’acció climàtica aprovada el 2020 pel consell de govern de la UPC. Aquesta mateixa estratègia marca el 2025 com la data per disposar d’un primer prototip de pressupost de carboni o “carbon budget” en la nomenclatura internacional, i aquí no podem dir que haguem reeixit tant.

Ningú va dir que fos fàcil

Per entendre-ho podem fer l’analogia amb el pressupost financer. Abans d’aprovar una despesa d’una unitat de la UPC cal verificar que la partida té crèdit, i si no, no es pot fer, sigui un ordinador, un viatge o un oscil·loscopi. Si gestiones un projecte de recerca, cal una entrada de diners prèvia o si més no una aprovació formal. Si gestiones una unitat, cal que s’hagi assignat una partida de funcionament en el pressupost que s’aprova cada desembre condicionat per l’aportació de la Generalitat i altres fonts i que pot ser restrictiu o expansiu.

Ara ho podem traslladar al carboni. Qualsevol actuació que fa la universitat té associada una petjada de carboni:

• Entre 350 i 700 Kg de CO_2eq per comprar un portàtil, monitor o ordinador de taula
• Entre 5 (reciclat) i 7,5 (verge) Kg de CO_2eq per cada paquet de 500 fulls de paper
• 0,18 kg CO_2eq per cada kWh de gas natural cremat a les calderes
• 2.000 Kg de CO_2eq quan s’espatlla una màquina d’Aire condicionat
• 80 Kg de CO_2eq per anar amb avió a Brussel·les a un projecte de recerca
• 500 Kg de CO_2eq per cada metre quadrat que edifiquem….

Fins aquí és relativament simple: recollir dades, comptar, multiplicar i sumar a partir dels factors de conversió que publica l’Oficina de Canvi Climàtica de la Generalitat. Ara ve la part fàcil d’entendre i difícil d’aplicar. Imagineu que la UPC aprova un pressupost de carboni total de 10.000 Tm (excloent la mobilitat obligada o in-itinere) i a la unitat X de 20 persones li pertoquen 40 Tm l’any 2025. Això ja és una primera dificultat, però l’any 2026 seran 37.5, 35 dos anys més tard… i anar reduint fins assolir el zero en un any incert perquè a diferència del pressupost financer el de carboni no és mai expansiu. i tot això, sense que ningú obligui de moment a fer-ho.

Una primera proposta pel pressupost operatiu

Hi ha diferents aproximacions, com es fa amb el pressupost financer. La dificultat rau en què no hi ha un precedent per dir “com el de l’any passat i una mica més, i de moment deixem de banda per un altre post les inversions que requereixen d’una altra aproximació i un preu de carboni.

En l’aproximació bottom-up les diferents unitats poden comptabilitzar el que han emès els tres anys anteriors i dir “això és el que necessitem” per funcionar. La gerència per altra banda dirà “això és el que em dona la Generalitat per gastar” en l’aproximació top-down (suposant que la Generalitat faci els deures, que és molt suposar perquè fa 5 anys que està en frau de llei amb aquest tema). Un cop tens per dalt i per baix, mires d’arribar a un acord entre les parts que ha de ser aprovat pel Consell de Govern.

La limitació del mètode és evident perquè primer cal calcular, per a cada unitat, quina és la petjada de carboni dels darrers tres anys, què tenim en compte i què deixem de banda per massa difícil de calcular o per negligible. A més, en molts casos com el consum de gas natural d’un edifici aquesta dada està agregada, i cal definir un protocol per repartir les emissions ja sigui per superfície, per personal implicat, relativa al pressupost financer assignat a cada unitat…

I què passa si algú no fa cas?

A la universitat res que no vingui manat de fora no es pot imposar i cal fer molta pedagogia, prototips, assaigs, i especialment a una politècnica implicar el professorat perquè digui la seva a l’hora de definir el protocol. Un procés llarg que en general enriqueix a qui s’hi implica i sensibilitza la resta de la comunitat. Podem començar simplement com a punt informatiu, sense que sigui obligatori durant un període transitori, o com va fer l’ajuntament de Barcelona aplicar-ho només a les inversions.

O podem també esperar que la Generalitat faci els deures i imposi un límit de carboni a tots els seus departaments (primer haurien de calcular i publicar la petjada) i ens que en depenen. Esperar, sempre esperar, fins que al primer pressupost de carboni aprovat l’acompanyin unes boniques roses acabades de florir al Nadal.

Articles i enllaços relacionats:

• Post: Universitats: reportant el carboni
• Post: Reflexions sobre el càlcul de la petjada de carboni d’una unitat
• Guia de càlcul d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle Generalitat de Catalunya
• Ajuntament de Barcelona. Pressupost amb visió de carboni.
• Lessons from first campus carbon-pricing scheme (Yale University)