Tothom ha vist alguna vegada la gràfica dels conills i les guineus. Quan els conills abunden, les guineus tenen menjar de sobres i es multipliquen. Però tantes guineus acaben amb massa conills, la població de conills s’ensorra, i llavors les guineus —ara sense prou menjar— també cauen. Menys guineus vol dir que els conills es recuperen, i tornem a començar. Les dues corbes pugen i baixen eternament, desfasades, encalçant-se sense atrapar-se mai. Lotka i Volterra van escriure les equacions als anys vint del segle passat, i des de llavors són a tots els llibres de text.
El que no surt als llibres de text és que això també passa amb les persones. No amb conills i guineus, sinó amb població i recursos, o amb classes socials i poder. Peter Turchin, un ecòleg que un bon dia va decidir aplicar les seves eines a la història humana, va agafar aquell mateix esquelet matemàtic i el va fer servir per explicar per què els imperis creixen, se saturen i s’ensorren amb una regularitat sospitosa. En diu cliodynamics, i fins i tot ha muntat una base de dades, Seshat, amb centenars de societats i deu mil anys d’història codificats variable a variable per posar-hi números al darrere. La idea central és que quan una societat prospera massa, genera més aspirants al poder dels que pot acomodar. Mentre el pastís creix, tothom té el seu tros. Quan deixa de créixer, comença la baralla.
Barcelona en va tenir una, de baralla d’aquestes, i encara que fa cinc segles i mig, s’assembla més al present del que ens agradaria.
Un pic que ja quedava lluny
Per entendre la baralla cal recordar primer que Barcelona venia d’un cim. L’apogeu de la Corona d’Aragó al Mediterrani és de finals del segle XIII i primera meitat del XIV: conquesta de Sardenya, els ducats catalans de Grècia, el domini de Sicília, el Consolat de Mar. Barcelona, amb cinquanta mil habitants, era una de les grans ciutats d’Europa, i la seva elit mercantil es va consolidar precisament en aquells anys de vaques grasses.
Però quan esclata el conflicte que ens ocupa, a mitjan segle XV, fa més d’un segle que aquell cim ha quedat enrere. El 1333, el «mal any primer»: sequera i pedregades alhora, preus del blat disparats, tota la Corona d’Aragó afectada. El rei Alfons el Benigne envia cartes a bisbes i consellers de mig país demanant pregàries contra «l’esterilitat». Quan finalment arriben vaixells castellans carregats de blat el febrer de 1334, Barcelona esclata d’alegria: lluminàries, campanes, multitud al port donant gràcies.
Quinze anys després arriba la pesta negra, i aquesta sí que no perdona. Barcelona passa de cinquanta mil habitants a la meitat. No els recuperarà fins al segle XVIII. El camp perd la meitat de la mà d’obra, la producció s’ensorra, i a les ciutats apareix l’especulació amb els aliments. El pastís s’ha encongit de debò, i no tornarà a créixer durant generacions. La baralla, doncs, no esclata al cim: esclata a la llarga davallada, quan l’estructura de poder encara és la de l’època daurada però la riquesa que la sostenia fa dècades que minva. És, si voleu, el fòssil d’un esplendor que ja no existeix.
La Busca contra la Biga
El govern de la ciutat és el Consell de Cent. El nom ve d’un centenar de consellers, tot i que el nombre exacte va oscil·lar molt al llarg dels segles —entre vuitanta i dos-cents— i no es va fixar de manera estable fins al 1455, precisament arran del conflicte que ara veurem. Però la xifra exacta és el de menys. El que importa és que l’accés efectiu al poder estava monopolitzat, de facto, per unes quantes famílies: l’oligarquia urbana coneguda com la Biga, formada per grans mercaders, banquers i ciutadans honrats, el patriciat de tota la vida. I no era un ajuntament decoratiu: el Consell de Cent controlava el banc públic de la ciutat (la Taula de Canvi), el Consolat de Mar i fins i tot forces armades pròpies. Qui manava al Consell manava molt.
La Biga defensa l’statu quo, el deute públic, l’estabilitat que li convé. Enfront seu, la Busca: comerciants mitjans, artesans, menestrals. Volen accés al poder i polítiques que els beneficiïn —devaluació de la moneda per competir, proteccionisme contra els draps estrangers (els draps eren els teixits de llana, el gran sector industrial de l’època, no el que avui entenem per un drap), sanejament de l’administració. No és ideologia abstracta: és competència directa per un accés al poder que unes poques famílies tenen tancat amb pany i clau. Quan la Busca vol el seu tros de pastís, el sistema d’elecció, fet de cooptació entre les mateixes famílies, li barra el pas.
El 1452 els buscaires s’organitzen en el Sindicat dels Tres Estaments però continuen sense accés real al poder. L’any següent perden la paciència. El 30 de novembre de 1453 —el dia que tocava renovar la conselleria— el lloctinent general del rei, Galceran de Requesens, suspèn les eleccions i nomena una conselleria buscaire per decret. És, en termes actuals, un cop d’estat.
Per què el rei es fica en una baralla municipal, i encara més, per què hi pren partit contra l’oligarquia? Per interès propi: la corona i la Busca compartien enemic. La Biga es resistia tant a la reforma popular com a les pretensions d’autoritat de la monarquia sobre Catalunya. I hi havia un detall mecànic decisiu: el sistema d’elecció estava tan tancat sobre les mateixes famílies que l’accés de la Busca era, senzillament, impossible des de dins. Només una força externa —el rei— podia obrir-lo. Quan un sistema no té cap vàlvula interna per acomodar els nous aspirants, o l’obre una intervenció de fora, o acaba petant.
Alfons el Magnànim, que governa des de Nàpols, posa cobertura legal al cop el 1455 amb un privilegi que fixa per fi el nombre de jurats (cent vint-i-vuit, trenta-dos per estament) i reparteix els càrrecs en quotes fixes. Sembla la solució: institucionalitzar el repartiment del pastís.
No funciona. La Biga saboteja el programa buscaire, s’assegura la preeminència en el repartiment de càrrecs, i el novembre de 1460 recupera la majoria al Consell de Cent. Dos anys després, el 1462, esclata la Guerra Civil catalana, que s’ho empassa tot: Busca, Biga, la Generalitat contra el rei, els pagesos remences aixecats al camp. Deu anys de guerra. Barcelona en surt tan destrossada que mai recupera el pes mediterrani d’abans.
El deute que ho ofega tot
Aquí hi ha un ingredient que fa el cas especialment interessant, i que va més enllà de la simple baralla de faccions: els diners.
Barcelona era la capital financera del Principat: la ciutat on convergia el crèdit de mig país. Municipis com Cervera, Tortosa o Manresa, barons endeutats, la mateixa monarquia, la Generalitat —tots devien diners a creditors barcelonins. El mecanisme era el censal mort, i val la pena entendre’l perquè és contraintuïtiu. Funcionava com un bo d’avui: qui necessitava diners (un municipi, posem) «venia» una renda, és a dir, rebia un capital de cop a canvi de comprometre’s a pagar una pensió anual per sempre. Qui «comprava» la renda era l’inversor, que avançava el capital i cobrava els interessos. Els creditors barcelonins —ciutadans honrats, mercaders, després cada cop més institucions religioses— vivien d’aquestes rendes. (Us sona d’alguna cosa? Una classe benestant que viu de cobrar rendes —avui més aviat immobiliàries que del deute públic, que renda poc— no és cap invenció moderna.)
I aquí ve el gir que lliga els diners amb la política. Molts d’aquests creditors rendistes eren precisament la gent de la Biga. Però la Biga també controlava el Consell de Cent —i el Consell de Cent, com a institució, era ell mateix un deutor: havia venut els seus propis censals i n’havia de pagar les pensions cada any. Els mateixos que manaven al govern deutor eren la classe que vivia de cobrar el deute. Un conflicte d’interès de manual.
El problema del deute és que, un cop emès, és inflexible. S’ha de pagar cada any, passi el que passi. I quan els ingressos municipals no arriben, no hi ha marge. El novembre de 1452 —encara sota govern de la Biga, un any abans del cop buscaire— l’executiu municipal va proposar al Consell de Cent abaixar l’impost de la carn, el més rendible dels quatre sobre el consum bàsic (farina, vi, carn i peix), gairebé un terç de la recaptació. I no ho feia per generositat: era una concessió calculada per apaivagar una Busca cada cop més bel·ligerant. L’assemblea ho va aprovar.
Però ni tan sols l’oligarquia podia moure aquella palanca. La Taula de Canvi —el banc públic, guardià del deute— s’hi va oposar en rodó, i com a mesura de força va congelar tots els pagaments del compte del tresorer municipal. L’argument no era jurídic sinó reputacional: si la ciutat abaixava l’impost contra les ordenances del banc, deien els administradors, seria «cosa de mal exemple i difamatòria», i a les «parts foranes» —fora de Barcelona— es podria arribar a dir que la Taula estava en fallida. Traduït: el banc defensava el seu crèdit davant els mercats exteriors per damunt de qualsevol concessió social. Un guardià del deute amoïnat pel seu rating, sis segles abans que la paraula existís.
El Consell va intentar negociar, fins i tot oferint tocar la reserva destinada a amortitzar censals per calmar el banc. No va servir. Renovats els càrrecs aquell desembre, la nova assemblea va anul·lar la rebaixa el 19 de desembre. I el cop de gràcia va arribar el 29 de gener de 1453, quan es van exposar davant els consellers les xifres reals del deute que la ciutat arrossegava amb la Taula: amb aquell dèficit, abaixar l’impost era senzillament impracticable. El deute manava per damunt de la voluntat política —vingués del bàndol que vingués.
I aquí és on l’episodi menor de 1452 anuncia el desenllaç major de 1462. El que va passar amb l’impost de la carn —un sistema tan encallat pel deute que no pot cedir ni en una mesura popular— és el mateix mecanisme que, a gran escala, farà esclatar la guerra deu anys després. Quan el marge per contentar tothom ja està hipotecat abans de repartir-lo, i el deute bloqueja fins i tot les concessions més petites, el sistema només es desencalla trencant-se. La Guerra Civil de 1462 va ser, entre moltes altres coses, un impagament massiu: els municipis van deixar de pagar les pensions a Barcelona durant vint anys. La manera de resoldre un deute impossible va ser, literalment, deixar de pagar-lo a canonades.
Coda
El patró es repeteix. Cada cop que el pastís deixa de créixer i hi ha massa gent amb ambició i poc lloc, apareixen una Busca i una Biga amb noms diferents.
Passa quan la troika imposa austeritat a Grècia i el deute mana per damunt d’un referèndum: la Taula de Canvi congelant els comptes del tresorer, però a escala d’un estat sencer. Passa quan una generació sobrada de titulats sense feina a l’altura omple els partits i les xarxes d’aspirants a un poder que no s’eixampla. I passa, sobretot, a les ciutats on una classe rendista acapara l’habitatge mentre els que hi treballen no hi arriben: la vella baralla entre els qui cobren rendes i els qui només voldrien un sostre.
No cal creure’s Turchin com un oracle —ni ell s’ho creu. Però quan sentiu a parlar de polarització, de fractura d’elits, de reformes impossibles perquè el deute les ofega, recordeu la Busca i la Biga. Fa cinc segles i mig que fem la mateixa pel·lícula. Només canvien els vestits.
Bibliografia i fonts
Sobre cliodynamics i models de col·lapse: Peter Turchin, Historical Dynamics: Why States Rise and Fall (Princeton, 2003) i Secular Cycles (amb Sergey Nefedov, Princeton, 2009); Safa Motesharrei, Jorge Rivas i Eugenia Kalnay, «Human and Nature Dynamics (HANDY): Modeling Inequality and Use of Resources in the Collapse or Sustainability of Societies», Ecological Economics 101 (2014). El model depredador-presa original: A. Lotka, Elements of Physical Biology (1925) i V. Volterra (1926).
Sobre la Busca i la Biga i el Consell de Cent: l’entrada «La Biga i la Busca» de la Viquipèdia i les fitxes de l’Enciclopèdia Catalana sobre el Consell de Cent i la institució de conseller ofereixen una síntesi sòlida i ben referenciada.
Sobre les crisis frumentàries i la pesta: Joan Maltas i Montoro, Caresties, fams i epidèmies a Catalunya. De la conquesta de Sicília a la Pesta Negra (Fundació Noguera, 2022), amb l’estudi monogràfic del «mal any primer» de 1333-1334.
Sobre la fiscalitat municipal i el deute: Miquel Milian, sobre les imposicions municipals de Barcelona (1430-1460); Pere Verdés i Pijuan, «Barcelona, capital del mercat del deute públic català, segles XIV-XV», amb l’estudi de cas de Cervera (1331-1516).
Imatge del post: La Mare de Déu dels Consellers (Lluís Dalmau, 1443-1445) – Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5783726
Deixa un comentari