Parlava l’altre dia de la frustració que em generava no disposar de dades sobre l’ús real del català des de 2011 per confirmar les sospites de que per sota d’un llindar de parlant simplement desapareix. Aquest fenomen de trencament sobtat d’una xarxa en física es diu percolació i aquesta setmana d’incendis he practicat una mica més per donar resposta a una pregunta ben diferent: un foc que comencés a Aguilar de Segarra (Bages), amb quina facilitat podria arribar a Sant Llorenç Savall (VOC)?

Per començar, les dades obertes

Com sempre, la premissa és disposar de dades obertes amb prou resolució. En aquest cas he buscat de tres fonts diferents tant per construir la malla -les seccions censals aquí no ens serveixen- com els paràmetres que hi conté, l’equivalent de l’IST. Us mostro només el resultat final però us asseguro que són hores de feina i molt aprenentatge:

• NDVI (Sentinel-2, ICGC, juny 2026): quanta vegetació activa hi ha, píxel a píxel, a 10 metres de resolució.
• Model digital d’elevacions (ICGC, 5m): per calcular si el terreny puja o baixa entre dos punts veïns —el foc puja ràpid, baixa lent, i calia que el graf ho sabés distingir.
• Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC, ICGC/CREAF): no quanta vegetació hi ha, sinó quina. Un pi blanc dens i un camp de cereal poden tenir NDVI semblant en algun moment de l’any, però cremen de manera radicalment diferent.

Amb les tres he construit una graella d’1 hectàrea per cel·la (100x100m, un camp de futbol) sobre el corredor Bages-Vallès, i he connectat cada cel·la amb les seves quatre veïnes amb un pes: com més semblants en vegetació, més pendent relativa, i més «boscoses» segons el MCSC, més fàcil el pas del foc entre elles. És un experiment sense més pretensió, no hi ha ponderació dels tres paràmetres, i clarament falten dades climatològiques que atien el foc.

Pregunta 1: el camí de mínima resistència

La primera pregunta és la intuïtiva: si el foc comença a Aguilar de Segarra, per on baixaria fins Sant Llorenç Savall? Es calcula amb l’algorisme de Dijkstra —el mateix que fa servir el GPS per trobar la ruta més ràpida, aquí aplicat a «resistència de vegetació» en lloc de temps de trajecte.

El resultat: un corredor de 43 km, gairebé tot per bosc (380 de 429 trams), que evita completament els nuclis urbans i les zones de conreu. Té sentit —i buscant incendis històrics documentats a la zona (1980-2022), la majoria cauen sobre o molt a prop d’aquest mateix traçat.

Però aquesta pregunta té un problema de fons: un incendi real no vol «arribar a un punt concret com més ràpid millor». Vol créixer.

Pregunta 2: quanta superfície pot cremar

Aquí és on entra la percolació com en el cas del català. En comptes de buscar un camí entre dos punts, la pregunta és: si el foc comença en un lloc concret, quina és tota la zona connectada que podria consumir, donat un llindar mínim de «combustibilitat»?

Es fa amb flood-fill: des del punt d’origen, el foc es propaga a totes les cel·les veïnes que superin el llindar, i des d’aquestes a les seves veïnes, i així fins que no en queda cap més de vàlida. El llindar és el dial.

Amb el dial baix (0.5 —hi compten fins i tot conreus i prats), gairebé tot el territori disponible és una sola component connexa: 3.834 km². Amb el dial una mica més amunt (0.7 —només bosc i matollar densos), el resultat canvia radicalment: el bosc més proper a Aguilar de Segarra és una illa de només 5 km², envoltada de vinyes i camps de cereal que actuen de tallafoc.

Per sota d’un punt entre 0.5 i 0.7 de mosaicitat el territori crema de cop. No gradualment. Com la llengua que mor d’un dia per l’altre. Com l’estany que s’ofega pels nenúfars d’un dia per l’altre. Substàncies diferents, mateixa matemàtica: un graf, un llindar, i una component gegant que es manté estable fins que, de sobte, es desintegra.

No és una coincidència ni una metàfora forçada meva. La percolació és física de debò, nascuda per descriure com un fluid travessa un material porós, i des de fa dècades s’aplica a sistemes que no tenen res a veure amb roques ni amb aigua: la propagació d’epidèmies en una xarxa de contactes es modelitza formalment com un procés de percolació (cada contacte és una «aresta» que pot transmetre o no la infecció, i l’epidèmia explota quan es supera un llindar crític de transmissibilitat); les fallades en cascada de xarxes elèctriques i d’infraestructures segueixen el mateix patró de trencament sobtat en comptes de degradació gradual; i des dels anys 80, amb els treballs de Stauffer i Aharony, és una eina estàndard per entendre transicions de fase en materials, ecosistemes i xarxes de tota mena. El que tenen en comú tots els casos és senzill d’enunciar i sorprenent de veure: per sota del llindar, el sistema es manté fragmentat -no crema- encara que hi afegeixis més connexions; per sobre, una sola component ho ocupa gairebé tot. No hi ha un punt intermedi còmode.

Quant de mosaic queda, exactament?

A partir de l’MCSC de la zona que teniu a la imatge he calculat un índex de mosaicitat per a cada km² de la zona del corredor: quants tipus de coberta principals (bosc, conreu, urbà) té al seu voltant immediat. He triat 1km² com a unitat i no 100m, perquè a escala d’hectàrea qualsevol camí forestal o marge de camp ja apareix com a «ruptura» —el mosaic que importa per aturar un foc no és un tros de 10m, és una franja de centenars de metres. El resultat: el 43% dels km² analitzats estan envoltats d’un sol tipus de coberta. Només el 8% presenten els tres tipus al voltant —el que podríem considerar mosaic real i efectiu.

No és una dada aïllada. El programa BCN Smart Rural de la Diputació de Barcelona ha calculat un índex de mosaic per a tots els municipis de la demarcació, creuant les cobertes del sòl de 1956 i 2018. El resultat: el 45% dels municipis han canviat el seu índex entre les dues dates, i d’aquests, més de la meitat han passat d’un paisatge en mosaic a un de forestal. Avui, només el 25% dels municipis gaudeixen d’un paisatge en mosaic. El nombre de municipis amb paisatge continu forestal ha passat de 104 a 193 en seixanta-dos anys —un augment del 84%. I la comarca més afectada pels incendis entre 2001 i 2021 és el Bages: 5.442 hectàrees, el 33% del total de la demarcació. Exactament la zona que hem estat analitzant.

La coincidència no és casualitat. Un paisatge homogeneïtzat és, precisament, un sistema que viu per sobre del llindar crític de percolació.En Marc Castellnou i el mosaic agroforestal

En Marc Castellnou i el

El bomber Marc Castellnou proposa de fa anys establir aquests mosaics agroforestals per trencar els camins de mínima resistència del foc: plantar —o no plantar— estratègicament perquè el territori no arribi mai al llindar que permet una component gegant contínua. La nostra proposta és exactament això: mantenir el dial per per sobre del punt crític, a base de conreus i franges gestionades.

Però aquí cal ser precisos, perquè és fàcil quedar-se només amb la part bonica de la idea. Castellnou no parla d’un mosaic decoratiu ni d’un parc temàtic de biodiversitat. Ho ha dit amb aquestes paraules: «calen paisatges sans i un món rural viu, no un decorat per anar a passar el cap de setmana». Un mosaic agroforestal que funciona de debò no es manté sol —el mantenen la pagesia i la ramaderia extensiva, amb conreus actius, pastura que neteja el sotabosc, i gent que hi viu i hi treballa tot l’any. És per això que reclama «polítiques valentes» que donin pes real al sector primari, no subvencions simbòliques ni gestos d’imatge.

El mosaic que sí redueix el risc i el mosaic que la gent s’imagina —un país de segones residències envoltades de verd, gestionat per algú altre mentre el propietari hi va els caps de setmana— no són la mateixa cosa. El primer manté el dial per sobre del llindar crític de mosaicitat perquè hi ha algú treballant-hi cada dia. El segon és, ell mateix, un tros més de combustible acumulat esperant el proper estiu sec i les condicions 30/30/30.

---

Nota metodològica: aquest exercici NO és una eina de risc operacional ni una versió simplificada de sistemes com FARSITE o el mapa de perill diari del Departament d’Agricultura — aquests treballen amb pendent, vent real, models de combustible IFN3 i meteorologia horària; aquí només hi ha vegetació (NDVI) d’un sol mes (juny 2026) i contigüitat topològica. Codi i dades disponibles a demanda.