Al post anterior en què us convidava a desconfiar vaig acabar amb una xifra: si cada infant de Terrassa anés a l’escola que li quedés més a prop, respectant les places de cada centre, la segregació d’origen a I3 seria D_EST = 0,36. Un de cada tres i escaig infants haurien de canviar d’escola perquè totes tinguessin la mateixa composició d’estrangers del promig de la ciutat.

No és la segregació observada —la que ens diu la síndica, 0,26,— sinó que la que produeix un repartiment òptim del LP per proximitat pura, sense cap política d’admissions pel mig: un model nul. Aquest repartiment el calculo una sola vegada: fixa quin infant va a quina escola, secció per secció.

Ara vull saber d’on ve aquesta segregació. Pot venir de tres llocs: que els barris siguin diferents entre si, que els barris semblants estiguin de veïns i acabin compartint escola, o l’atzar de comptar poca gent a cada lloc. La manera d’esbrinar-ho és apagar interruptors, un a un, i mirar què queda. Comencem apagant:

Primer interruptor: apagar l’atzar

Imagina per un moment que totes les seccions de Terrassa tinguessin exactament la mateixa composició, una ciutat perfectament uniforme. L’índex no dona zero. Dona 0,065.

El motiu és que els infants són indivisibles. Si en una secció hi ha només 16 criatures i el 20% són d’origen estranger, «el 20%» vol dir 3,2 infants — i 3,2 infants no existeixen. En surten 3, o 4, o de vegades 2. Cap escola acaba amb la proporció exacta que li tocaria, i l’índex, que només mira si les proporcions difereixen, ho compta com si fos segregació i no ho és: és l’error d’arrodonir persones. Qualsevol xifra per sota de 0,06 en aquesta ciutat és indistingible del no-res. És el terra de la mesura i passarà sempre que la mostra és més petita que l’escola, a Terrassa i a Hawaï.

Segon interruptor: apagar la geografia

Ara conservem les diferències reals entre barris —n’hi ha on pràcticament cap infant de tres anys és d’origen estranger i n’hi ha on ho són set de cada deu— però les repartim a l’atzar pel mapa. Ca n’Anglada al lloc del Centre, Les Fonts al lloc de Sant Pere. Mateixos números, posicions barrejades.

L’índex baixa de 0,36 a 0,25.

Dues coses alhora. La primera: descomptant el soroll, prop de dos terços de la segregació escolar (0,185) no són geogràfics. Venen de que les seccions són diferents entre si, i serien igual si estiguessin escampats a l’atzar. .La segona: els 0,11 que es perden són el tros que sí que ve de la geografia —que els barris semblants estiguin junts i acabin compartint escola. En diré l’efecte d’agrupació. La suma dels dos més el soroll (0,185 + 0,11 + 0,065) recupera* els 0,36 originals.

El que queda: el terra

Una política d’assignació pot moure infants entre escoles, però no pot moure famílies de casa. Per tant només pot atacar aquells 0,11. No pot tocar ni el soroll ni la desigualtat entre barris.

Això vol dir que hi ha un terra: 0,25. Encara que una política aconseguís que cap escola concentrés els barris semblants —esborrar l’efecte d’agrupació del tot—, no baixaria d’aquí. En un pròxim post veurem quant costa acostar-s’hi, i si alguna política hi arriba de veritat.

I aquell 0,11 és un màxim, no un marge real. El model reparteix tots els infants de zero cada any, i el sistema real no ho fa: el germà petit té prioritat a l’escola del germà gran, i a Barcelona això afecta prop de la meitat de les places de P3. Una part d’aquells 0,11 està compromesa abans que comenci el repartiment.

Això ja ho sabíem, però ara té número

Xavier Bonal fa anys que ho diu: la segregació escolar és en bona part mirall de la segregació residencial, i cap decret d’admissions la resol del tot si el territori de sota segueix sent el que és. Que és una manera educada de dir que el problema no és escolar sinó residencial.

I no és una tesi d’autor. El Síndic de Greuges ho va escriure el 2025 amb totes les lletres: que la reducció de la segregació escolar «topa amb els límits de la segregació residencial». Va calcular que, encara que dins de cada municipi català la distribució fos perfectament equilibrada, l’índex de Catalunya no baixaria de 0,18, perquè el que quedaria seria la diferència entre municipis. De fet l’addenda del Pacte del 2026 hi incorpora, per primera vegada, Habitatge i Territori.

El que aquest exercici hi afegeix no és la idea, és la mida. De la xifra, un tros petit (0,065) ni tan sols és segregació: és el marge d’error de comptar poca gent, i no vol dir res. De la resta, la major part és la diferència real entre barris, que el sistema educatiu no pot tocar. Queda 0,11 sobre 0,36. Una política d’admissions treballa amb menys d’un terç del problema, i no perquè estigui mal dissenyada, sinó perquè l’altra part no és seva.

I hi afegeix una cosa més. El càlcul del Síndic suposa que dins de cada municipi es pot arribar a zero. Aquí hem vist que no: a Terrassa hi ha un terra de 0,25 que cap política d’assignació travessa, perquè els barris són diferents i la gent viu on viu. Són dos terres apilats, no el mateix mesurat dues vegades — i vol dir que el sòl real és més amunt del que diu la xifra oficial.

---

Notes i bibliografia

* La suma dels dos més el soroll recupera els 0,36, però no perquè el D sigui additiu: no ho és. Els he obtingut apagant interruptors en un ordre concret, i és l’ordre que correspon a la pregunta —què pot fer una política que no pot moure ningú de casa. Els ordres de magnitud aguanten; els decimals, no els forceu.

Bibliografia

• Bonal, X. (2018). La política educativa ante el reto de la segregación escolar en Cataluña. París: IIPE-UNESCO.
• Bonal, X., Zancajo, A. i Scandurra, R. (2019). Residential segregation and school segregation of foreign students in Barcelona. Urban Studies, 56(15), 3251–3273.
• Síndic de Greuges (2025). Informe sobre el desplegament del Pacte contra la segregació escolar a Catalunya