Fa poc vaig trobar una ruptura de connectivitat al corredor Besòs-Llobregat: si vas pujant el llindar de percentatge de població espanyola, les seccions censals que superen aquest llindar es mantenen connectades entre si —fins a un punt, cap al 82-83%, on es trenquen de sobte en illes separades. Ho vaig replicar a Terrassa, aïllada, i hi torna a sortir, més amunt (90-91%), però real. És percolació, el mateix fenomen que decideix si l’aigua travessa una roca porosa o no. I el que fa interessant el resultat és el contrast: la renda i l’IST, l’índex socioeconòmic, no tenen cap ruptura equivalent —decauen suaument, sense salts. La nacionalitat és, de les variables que he provat, l’única que es comporta com un sistema físic prop d’una transició de fase.

La pregunta natural següent era el català. Hi ha una massa crítica de gent que fa servir la llengua prou densa perquè es formi una xarxa connectada de transmissió, o el català es comporta com la nacionalitat i es desconnecta en illes per sota d’un cert llindar?

La resposta és que no ho puc saber.

I aquest cop val la pena explicar per què amb detall, perquè el forat no és un simple «no ho he trobat» —és un cas d’estudi de com un microscopi es pot fer malbé sense que ningú ho hagi decidit així. El meu instrument de treball és la secció censal: la unitat més petita on treballo, on encara es pot veure emergència sense perdre’l tot en l’agregació. Per a gairebé tot el que faig servir —renda, IST, nacionalitat, edat, migracions, i fins i tot nivell d’estudis— aquesta resolució existeix, publicada, descarregable. Per a la llengua, no.

El mecanisme té una data i un nom concrets. Fins al cens de població del 2011, l’INE feia el cens preguntant porta a porta, jo recordo haver-ho omplert encara i que el vinguessin a recollir. Un procés car (165 milions d’euros el cens del 2001) i amb col·laboració cada vegada més baixa de la gent. El cens del 2021 va trencar amb 164 anys de tradició: es construeix íntegrament a partir de registres administratius que ja existeixen —el Padró Continu, creuat amb la Seguretat Social, Hisenda, el Registre de Títols del Ministeri d’Educació— en lloc de preguntar-ho de nou cada vegada. El cost va caure a 3,2 milions d’euros, un factor de 50, i el cens va passar de ser decennal a anual. No és una decisió d’un govern concret ni d’un moment polític puntual: l’INE portava més de vint anys madurant el mètode, i el marc legal que ho empara és un reglament europeu del 2008 que permet a qualsevol estat membre basar les seves estadístiques de població en registres. Holanda i els països nòrdics ja ho feien des de feia anys. Cap govern hi tornarà: no és un parèntesi, és un canvi de paradigma irreversible per raons de cost.

Aquí hi ha la clau de tot: un registre administratiu només pot contenir allò que algun tràmit oficial demana. Nacionalitat, edat, lloc de naixement, any d’arribada, nivell d’estudis —totes aquestes viuen en algun registre, perquè algun formulari, algun títol, algun tràmit les recull per una altra raó que no és fer estadística. La llengua que parles no hi és, en cap d’ells. No hi ha cap tràmit de l’Estat que et pregunti quina llengua fas servir a casa o amb els amics. No és que algú l’hagi tret expressament del cens: és que, un cop el cens deixa de preguntar i comença a «xuclar» registres existents, la llengua és l’única variable de tota la bateria que estructuralment no es pot xuclar de enlloc, perquè mai n’hi ha hagut cap registre.

I aquí cal una distinció més fina, perquè no tota la llengua és el mateix tipus de dada. El coneixement del català —si l’entens, el parles, el llegeixes, l’escrius— és, en el fons, un atribut relativament estable de la persona, proper a com és nivell d’estudis: es podria, en principi, imputar amb prou variables indirectes (nacionalitat, any d’arribada, escolarització), i de fet és exactament el que fa l’Idescat: la imputació del coneixement de català pel cens 2021 es calibra amb dades del 2011 creuades amb aquestes variables. Però l’ús —quina llengua fas servir realment, al carrer, a la feina, amb els amics— és una altra categoria de cosa. No és un estat, és un comportament. Pots haver-te escolaritzat en català i parlar només castellà a casa; pots ser nouvingut i haver adoptat el català com a llengua pròpia. Cap registre administratiu pot contenir mai un comportament, perquè els comportaments no deixen tràmit darrere.

L’INE ho sap, i per això existeix una peça més en aquest trencaclosques: la CEPH, l’Estadística de característiques essencials de la població i els habitatges, una enquesta creada expressament per recollir tot allò que els registres no poden captar mai. Un dels seus blocs és, textualment, «usos lingüístics» —freqüència d’ús del català en família, amics, feina o escola. És la prova que la mateixa institució reconeix la llacuna: hi ha coses que cap registre substituirà mai, i per això calia inventar una enquesta a part.

Però aquí el forat es tanca just abans d’arribar on jo necessito. La CEPH és mostral, no exhaustiva: per a tot Catalunya el 2021, la mostra efectiva va ser de 19.934 habitatges, 49.120 persones —el 0,63% de la població. Amb una secció censal mitjana d’uns 1.500 habitants, això vol dir menys de deu persones enquestades per secció, de mitjana: estadísticament inservible a aquesta resolució, encara que algú ho volgués publicar. I no és casualitat: en el disseny mostral de la mateixa CEPH, la secció censal sí que s’utilitza —com a unitat de la primera etapa del mostreig, per als municipis més petits—, però només com a eina operativa interna. Els resultats es difonen només «per a Catalunya, les províncies i els municipis de 50.000 habitants o més». La resolució fina hi és, com a instrument de treball; simplement mai arriba a publicar-se.

És, doncs, un forat amb dues capes, no una. Primera capa: l’ús lingüístic no pot venir mai de cap registre administratiu, perquè cap registre conté comportaments, només tràmits. Segona capa: com que només es pot mesurar per enquesta, i les enquestes prou grosses per baixar a secció censal costarien un ordre de magnitud més del que ja costa fer-ne una de bona a escala municipal, el forat es manté per pura economia de mitjans —el mateix argument de cost que ha matat el cens per entrevista en general.

No hi ha ningú a qui assenyalar aquí. No he trobat cap indici que la desaparició de resolució fina en llengua sigui una tria diferent de la resta de decisions tècniques d’aquesta reforma —a diferència, per exemple, de Bèlgica, on el cens de llengua sí que va existir amb pregunta directa des de 1846 fins al 1947, amb conseqüències legals reals (definia l’estatus lingüístic oficial de cada municipi), i es va eliminar per raons explícitament polítiques: els resultats generaven massa conflicte territorial. Aquí no hi ha res semblant documentat. És, més aviat, l’efecte secundari previsible d’una decisió d’eficiència estadística general, presa per raons de cost, que topa de ple amb l’única variable de tota la bateria que, per la seva pròpia naturalesa, mai podrà venir d’un registre.

El resultat pràctic és el mateix, independentment de la intenció: la variable més identitària de Catalunya —potser l’única que realment vertebra el país com a projecte— és, alhora, l’única que el meu microscopi no pot enfocar. Puc percolar renda. Puc percolar nacionalitat. Puc, amb una mica de feina, imputar coneixement de català combinant variables indirectes. Però l’ús real, el comportament viu que decidiria si el català es comporta com la nacionalitat —illes que es desconnecten per sota d’un llindar crític— o com la renda —un declivi suau, sense ruptura—, això no ho podré saber mai amb les eines que faig servir per a tota la resta. No perquè algú ho hagi decidit així, sinó perquè un cop es va triar mesurar un país xuclant registres en lloc de preguntar, la llengua era l’única cosa de la llista que mai s’havia pogut xuclar.