A la trilogia de la Fundació d’Asimov hi ha un personatge, el Mulo, que porta amagat un instrument anomenat Visi-Sonor: un aparell que no només fa sons, sinó que crea llums i colors il·lusoris, i amplifica els seus poders mentals per manipular emocions que ningú veu venir. No tinc cap pretensió de mutant telepàtic, però m’he preguntat què passa si agafo les 1.068 seccions censals i, en comptes de pintar-les amb coloraines en un mapa, les faig sonar com a mostra del paisatge socioeconòmic de Barcelona ciutat?

El resultat és aquest primer moviment que en dic Paisatge d’Oportunitats perquè és el paisatge de la desigualtat o de les oportunitats depèn de com el miris. 4:38 minuts. Cada nota on és una secció censal real de Barcelona, any 2015.

El mapeig és senzill. El to de cada nota ve de l’IST (l’índex socioeconòmic d’Idescat, Catalunya=100): com més agut, més ric el territori. Sarrià sona amunt, Ciutat Vella comença abaix. L’ordre segueix la jerarquia real de la ciutat, districte a districte, de Ciutat Vella (IST 89) fins a Sarrià-Sant Gervasi (IST 131).

El timbre no és decoratiu: mesura la desigualtat interna de cada secció (el Gini). Flauta pura quan la secció és internament igualitària, guitarra distorsionada quan no ho és. I la durada de cada nota depèn de com de heterogeni és el districte que travesses — Sarrià, homogeni, s’escampa en notes llargues; Ciutat Vella, fracturada, sona atropellada. Un baix continu travessa tota la peça, marcant amb el seu propi ritme la desigualtat mitjana de cada districte que va apareixent.

No és una metàfora forçada. Cada paràmetre ve directament de dades que ja tinc treballades per a l’anàlisi espectral d’aquest projecte — l’única diferència és el canal de sortida. En lloc d’un mapa de calor, un so. I sona el que hauria de sonar: una ciutat que puja de to a mesura que avança, però que mai deixa de tenir zones de tensió. No hi ha resolució harmònica perquè no n’hi ha, a la realitat, tampoc.