L’altre dia us vaig mostrar com sona la vulnerabilitat dels barris de Barcelona: l’IST de cada secció censal convertit en to, el Gini en timbre. I aquesta matinada hi donava voltes, si en comptes de seccions censals tenim agrupacions de notes amb repeticions… com ho representem? Com sempre, no sóc el primer a pensar-hi però amb el meu amic Claude -tots aquests posts els treballo amb aquesta IA per fer els prototips, calcular les laplacianes… o què uns pensàveu?- però em venia de gust fer-ho amb les nostres mans.

I quina música trio per fer-ho? La primera prova l’he feta amb la sardana curta Marieta cistellera però he pensat, què collons, a lo grande! i he canviat els cistells per galàxies amb Interstellar, que amb la meva mirada esbiaixada considero una de les millors pel·lícules que s’han fet mai. En Nolan hi aporta detall, rigor científic i emoció, una barreja gens fàcil, i a sobre hi ha les harmonies d’en Hans Zimmer acumulant tensió a cada passa de l’escala i alliberant-la amb un xute de dopamina quan finalment resol. Aquí el teniu, us recomano que l’obriu en pestanya nova i que hi feu una mica de zoom, podreu seguir la música sobre el graf.

La recepta per si la voleu reproduir: descarrego de MuseScore una de les moltes versions que hi ha del tema, en format MIDI —una transcripció digital on cada nota porta la seva alçada i durada exactes. Cada tros de melodia serà un node; si a la peça el tros X va seguit del Y, dibuixo una fletxa de X a Y, i si la transició es repeteix, la fletxa serà més gruixuda i ho afegeixo el nombre de repeticions per veure-ho més clar. Al final passo -passem- un algorisme (Louvain) que busca comunitats de trossos ben connectats entre ells, sense que jo li digui on són.

Però quina és la unitat per tallar la melodia? En el cas de Barcelona és clara: la secció censal, la peça mínima on encara es veu emergir alguna cosa. Aquí no és tan evident, i el primer intent l’he espifiat trossejant per un nombre fix de notes —grups de tres perquè és el que et diu la música— i el mateix material quedava tallat de manera diferent cada vegada que apareixia: el graf s’omplia de nodes que no deien res, soroll en comptes d’estructura. Per sort, el MIDI distingeix compassos, que és la unitat natural de la peça. Trossejant per compàs real, el graf s’ha reduït de cop i ha començat a parlar. Una primera lliçó: si t’inventes la unitat d’anàlisi, t’inventes també l’estructura que hi trobes.

Amb el mètode ben fet, el graf diu una cosa que ja sabia escoltant la peça però que no havia vist mai dibuixada: en Zimmer no construeix repetint en cercle, construeix acumulant. Apareixen bucles locals —el mateix compàs repetit uns quants cops sobre si mateix, algun fins a tres— i després un salt cap amunt, a la nota següent de l’arpegi. És el «building» minimalista de tota la pel·lícula: la mateixa cèl·lula, repetida, i un graó més amunt. El graf ho ensenya amb una fletxa que torna sobre el node, sense que jo hi posi cap interpretació. He orientat el dibuix perquè aquesta pujada acabi a dalt, seguint el sentit real del to.

[Per puristes, el pes d’una fletxa diu quantes vegades passa una transició a tota la peça, no quan. Un bucle de pes 2 pot ser una repetició immediata que passa dos cops en moments diferents, i no un artefacte de tornar a passar per un cicle més gran. És una limitació del graf agregat: ensenya freqüència, no la seqüència sencera].

Potser per a tu que llegeixes això no té cap valor però per a mi lligar la música, la ciència ficció, les xarxes i els sistemes complexos em fa vibrar, què hi farem, Some Like It Hot.

Partitura («Interstellar Theme – Easy Piano») transcrita i publicada a MuseScore per l’usuari Matteo248. Gràcies per deixar-la a l’abast.