Perdem temps en discussions estèrils sobre si és onada de calor o canvi climàtic, o sobre si els robots ens prendran la feina. Jo tinc un fill i una filla, i no cal veure l’informe de la NASA que il·lustra aquest post. A hores d’ara estic segur de que viuran molt pitjor que nosaltres en termes de risc climàtic, i amb ells, els seus néts que també espero pugui veure créixer.
Ja no parlem d’illes perdudes del pacífic, o dels óssos polars. Són els nens i nenes que avui veiem a l’escola qui patirà. I no és només si puja o no dos graus la temperatura mitja (recordo que la mitja és això, una distribució amb extrems a banda i banda) sinó també els fenomens atmosfèrics extrems els que patiran. Cops de vent, pluges torrencials, pedregades, nevades, sequeres, crescudes de rius… cada cop més sovint.
Però què més puc fer jo? Redueixo el consum a casa, miro de no fer servir gaire el cotxe dièsel (tampoc no em puc permetre ara canviar a elèctric), reciclo el que em correspon, menjo 80% ecològic, estic subscrit a la revista Opcions, sóc soci de Greenpeace i de Somenergia, fa dos anys que no pujo a un avió per reunions que es podien fer per skype, i vaig a treballar en transport públic i bicicleta. Si hi hagués manifestacions pel canvi climàtic m’apuntaria el primer, però no en veig cap per aquí a la vora. No és important potser? No ens ho creiem?
Potser sí que toca pressionar l’administració que em governa, començant per la local que és la que tinc més a prop. Busco a la web de l’Ajuntament de Sant Cugat, amb premis de transparència per tot arreu. On ho trobaré això… a veure… sí, polítiques ambientals. Del 2009 una pila de coses i compromisos i cartes, després sembla que la cosa va a la baixa..,. Hi ha un acord del 2012 i res més, fins que al 2015, ja fa dos anys, estableixen un nou compromís i oh, sorpresa, el link no existeix.
En aquesta article del Think Tank de NEF explica una de les claus, actuar a tots els nivells i en paral·lel. Res que no sabem, però no ho acabem de fer. Hi ha milers d’articles que diuen com actuar i descriuen la urgència de tot plegat. El secret, tot s’ha d’orientar a la política climàtica, res de fer un àrea de sostenibilitat o de canvi climàtic, ha de ser transversal. Fins i tot el model de país que volem. I a Sant Cugat ho estan fent, sí, però massa a poc a poc pels recursos que té, una mica de cara a la galeria. A Rubí fan coses molt interessants amb les empreses, i a la Garrotxa, amb la seva locomotora amb LCpaper al capdavant s’està posicionant com a referent en emissions ZERO. Quina enveja!!
Jo no hi entenc prou, però penso que cal exigir que l’administració sigui molt més eficient i exigent. De debò, que ens va la vida i la dels nostres fills. Quatre bicicletes elèctriques i llums LED no són prou a aquestes alçades. On puc jo veure el consum energètic de Sant Cugat online? (No hi ha excusa, a la UPC ho fan). Per què no posem un límit a la despesa d’aire condicionat de les vivendes que ens permet viure enganyats? On és el control de la temperatura de les llars? Una policia climàtica, per què no si abans hi havia agents regirant les escombraries per controlar el reciclatge? Amb IoT tot això és auditable. Per què hi ha encara comerços amb la porta oberta i una barrera d’aire? Per què s’instal·len empreses noves que no presenten un pla d’emissions zero?
Crec que ha arribat el moment de posar-se dur i començar a exigir. No només els convençuts, cal fer veure la gent que aquestes onades de calor ni els petits tornados o fiblons i les pedregades que comencem a viure no són episodis aïllats, que d’aquí en endavant serà la norma, i cada cop més. No hi ha pla B. Fem ja alguna cosa tots plegats, començant pels Ajuntaments?
Blog de Pere Losantos 