Una altra botiga que tanca a Sant Cugat. Si la setmana passada va ser la peixateria Esther del carrer Major, avui és la carnisseria Alfons del mateix carrer després de 35 anys. En aquesta entrada reflexiono sobre la necessària estratègia empresarial del petit comerç per adaptar-se als nous temps, o esllanguir-se i morir com passa amb totes les espècies animals o socials. I per fer-ho em referiré a casos coneguts de carnisseries del poble.
Aquesta és la carta que envia l’Alfons a Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona. L’Alfons es plany entre d’altres coses de que no hi ha aparcament -el carrer es va fer per vianants fa molts anys ja- i de que la remodelació del mercat local en espai de restauració ha fet davallar molt les vendes. Raó no li falta, però d’altres carnisseries han sabut o pogut adaptar-se millor.
El que està clar és que l’entorn ha canviat, i el que era vàlid fa 35 anys no ho és ara en termes de mercat. Una altra cosa es que ens agradi o no l’evolució del poble, però no podem negar la realitat ni tancar els ulls als canvis socials i demogràfics.
a) El centre de Sant Cugat és turístic. Comprem menjar i beure, comprem roba, comprem lleure. Poca cosa més. Quan anem al centre és per passejar, i no volem anar carregats amb bosses de carn i peix. Com a molt fem la comanda i la botiga és qui s’ho ha de manegar per fer-me arribar la compra a casa. I turístic vol dir inversors de cadenes que obren locals clònics a ciutats clòniques de bona vida com Sant Cugat, Sitges, Vilanova, Caldes de Montbuí o Granollers.
b) Ja no existeix el model de dona-a-casa-que-compra-durant-el-dia, sortosament per un tema d’alliberament de la dona, i malauradament per què amb un sou no n’hi ha prou per pagar els lloguers i cal que la parella treballi. De retruc, les famílies compren menjar preparat perquè no tenen temps ni ganes de cuinar, i les cuines són petites.
c) La digitalització. Allò que va començar amb les comandes pel telèfon i fax és ara una app que et permet triar, et fa recomanacions i t’ho porta tot a casa. Hem desmaterialitzat l’acte de comprar, i amb ell la botiga de barri. Si vas arribar tard a a comanda per fax i servei a domicili, segurament tampoc tindràs ara una app al mòbil. La carnisseria Alfons no té web operativa (o si la té, no apareix a Google que és com no tenir-la).
Què han fet altres carnisseries? Sense conèixer-les a fons per dins, sovint amb rerefons i lligams familiars, només com a client, exposo alguns casos que em semblen interessants ( no apareixen totes les carnisseries). Unes han optat per producte premium, d’altres per reduir despesa al mínim, d’altres per focalitzar-se en l’obrador i canviar de canal. O per combinacions de les diferents estratègies. El que no sé és si el local és propi o de lloguer, el que condiciona molt les estratègies.
Cas 1. A cal Tubau, a tocar del Monestir, hi havia una botiga força que era el canal principal de venda. Però com en el cas de l’Alfons, sovint la trobaves força buida, feia una mica de pena. Què van fer -insisteixo, vist des de fora- per tirar endavant? Reduir la botiga, ampliar l’obrador i vendre carn a través d’un supermercat Condis canviant de canal. Perdien marge però guanyaven clients i mantenien l’aparador al centre de la ciutat. Veurem si funciona.
Cas 2. La carnisseria Jordi (no confondre amb la que va tancar el 2012 on ara hi ha una botiga de roba, sinó la del carrer Plana de l’Hospital) , amb un local mínim en un carrer cèntric però de pas cap a Coll Favà. Carn ecològica, costos reduïts, proximitat al client, mestre carnisser al davant donant la cara pel seu producte. Però no trobo la web, caldria posar-se les piles. En Jordi si no recordo malament venia de Cal Tubau, no sé què se’n va fer de les altres persones que hi treballaven quan van reduir el local.
Cas 3. La xarcuteria Grau. També amb molts anys de vida -des del 1965. i sembla que en forma. Recordo que abans tenia dos locals i es va centrar en el de la Rambla del Celler i el producte premium. Per adaptar-se als costums actuals té un local de restauració a dins -que estaria millor com a terrasseta- i una bona pàgina web de venda online i servei a domicili. Molts plats ja preparats, molt personal perquè l’experiència de compra sigui agradable, moderns però sense perdre la tradició.
Cas 4. Carnisseria Corella centrada en el disseny de la botiga –apareix a una publicació de disseny– un producte personalitzat per nens i grans, espai de restauració. Destaca haver fet una associació amb altres comerços locals premium com la fruiteria Carmeta -de qui ja vaig parlar en aquest material docent amagat de fa anys- per la venda online, i per tenir un local al centre comercial (situat als afores del poble) i un altre al centre del poble molt ben situat. Amb masia pròpia per cuidar les pastures de la seva carn, diuen.
Resumint, algunes carnisseries i xarcuteries amb el pas dels anys s’han anat adaptant als canvis demogràfics i sociològics de la gent que viu i compra a Sant Cugat. D’altres han hagut de tancar. La política que impulsa l’Ajuntament respecte del comerç local és la que vota la gent que hi viu, i algunes persones i comerços no encaixen en el perfil que es busca. Podràs estar-hi d’acord o no, podràs pensar que estem convertint Sant Cugat -si més no el centre- en un aparador, i no deixes de tenir raó, però de moment és el model que la majoria vol.
De poble a ciutat. Alfons si llegeixes aquesta entrada pensa que no és res personal, em sap molt greu que tanquis, tu i tantes altres botigues de barri. En uns anys sabrem si el model que estem fomentant com a poble és el correcte pels que hi vivim, o només serveix pels que en gaudeixen de cap de setmana per fer el passeig i prendre un vermut.
Blog de Pere Losantos 