Fa 30 anys m’interessava la física i el cosmos. Fa 20, m’interessava la innovació i la tecnologia. Fa 10, les organitzacions i el seu aprenentatge. I ara, als gairebé 50 estic descobrint la meravella del món vegetal. A casa tenim un jardí on, sempre que puc robar temps als homes de gris, observant amb atenció, em faig preguntes sobre la natura i molts altres temes. Us deixo un per si us ve de gust llegir.
Pittosporum és una planta comú a jardins de tot el món, soferta, amable, una mica despentinada, sovint desapercebuda. Jo n’havia sentit a parlar a casa els meus pares però confesso que fins avui no m’havia fixat gaire en ella. La primera sorpresa és que no és una espècie, sinó un gènere amb més de 200 espècies a dins, alguna de les quals arriba als 30m d’alçada. Aquest és el meu primer aprenentatge, sembla que en el món vegetal parlar d’espècies és massa concret perquè hi ha moltes petites variacions.
Pittosporum, paraula que deriva del grec i significa llavor que es projecta, és un gènere de plantes amb flors dins la família Pittosporaceae. L’origen d’aquest gènere està probablement a l’antic continent de Gondwana. Actualment es presenta a Australàsia, Oceania, est d’Àsia i algunes parts d’Àfrica.
El seu origen diu viquipèdia podria ser a Gondwana. Això sona molt abans que prehistòric, i em costa imaginar que fa 100 milions d’anys ja hi era aquesta campiona. Això són 100 milions de generacions, 100 milions de primaveres repetint el cicle de la vida. L’espècie homo sapiens que s’està suicidant via canvi climàtic deu tenir unes 10.000 generacions. Com podem dir que som més evolucionats? Com podem passar pel seu cantó sense aturar-nos un moment a contemplar aquesta meravella?
La qüestió que m’ha fet escriure aquesta entrada és més aviat filosòfica, i és la següent. El pittosporum del meu jardí presenta unes fulles seguint la disposició que apareix en la imatge de sota. Crec que s’aprecia prou amb les dues imatges. Com veieu a la primera les fulles no estan superposades sinó que sempre deixen una escletxa perquè els fotons arribin a les fulles de sota. Màxima eficiència en la captació d’energia. A la segona imatge podeu veure com no es troben en el mateix pla.
Hom pensaria, potser amb raó, que les fulles de sota creixen allà on les de sobre deixen espai seguint la seva capacitat fototròpica. Però el tema està en què les de sota es desenvolupen abans que les de sobre perquè entre d’altres coses la tija no hi és encara… Si les del nivell superior no tenen cap fulla que els faci ombra, com saben com s’han de disposar? Parlen amb les fulles de sota? Ho tenen escrit en el codi genètic?
És clar, pot ser que jo vagi errat i que primer aparegui la tija, tot seguit les fulles de sobre i en acabat les de sota per aprofitar al màxim l’exposició a la llum solar. O que creixin totes alhora després de milers d’anys d’evolució sense saber del cert si serà la disposició més eficient en tots els casos. No tenir la resposta no m’amoïna, el que és interessant en aquesta edat -primària i secundària- és que els alumnes facin hipòtesis i que les puguin debatre. I sempre tindrem el recurs d’esperar com a molt un any per conèixer la resposta observant com creix la nova planta, que és el que penso fer jo en les pròximes setmanes.
En tot cas, crec que és un exercici interessant per qualsevol escola sortir al jardí i passejar entre les plantes per fer-se preguntes més enllà de la biologia. Per exemple, i sense aturar-me a pensar gaire, explicar una mica de geologia amb Pangea, de física amb l’energia i trajectòria del sol i la gravetat, de filosofia preguntant-nos sobre la causalitat i l’ordre de les coses, de biologia amb el cicle de vida de les plantes i la taxonomia, de geometria buscant relacions geomètriques, de literatura buscant poemes sobre aquesta planta o simplement llegint i comentant els llibres de l’Stefano Mancuso, com aquest -amb la divulgadora cientítica Alessandra Viola- que du per títol Sostenibilidad e inteligencia en el mundo vegetal.
Blog de Pere Losantos 