Llegeixo que sembla haver consens a l’administració de l’estat sobre que la reforma del sistema de pensions inclogui poder triar els 25 anys més ben cotitzats a l’hora de definir la teva aportació al sistema, i no els darrers 20 com fins ara. Això -a banda de que tampoc no es podrà pagar- és una excel·lent notícia per les persones que sempre han tingut un somni però que l’han sacrificat per tirar endavant la família. M’explico: El sistema de pensions estava pensat per una societat en què jo treballava tota la vida a una mateixa empresa i anava pujant en categoria i sou. Tenia sentit aleshores que la meva pensió es calculés sobre l’aportació dels darrers anys. Però això ja no és així, D’una banda perquè amb la crisi moltes persones de +50 anys van perdre la feina i la seva pensió quedarà en no res. I de l’altra perquè cada cop més persones busquen feines amb valor en algun moment de la vida, i aquestes feines sovint tenen una baixa retribució.
Una escletxa del sistema és la que jo vaig triar, una excedència de 2-3 anys amb reserva del lloc de treball (només a l’administració pública) que va arribar amb el pack de mesures anticrisi. La idea era deixar de pagar sous durant dos o tres anys per estalviar, i alguns la vam aprofitar per fer allò que sempre havíem volgut amb una xarxa de seguretat. He fet de mestre-professor transversal de P3 a Batxillerat en ciència, tecnologia i emprenedoria col·laborant a posar en marxa una escola diferent. Però acabada l’excedència, he hagut de tornar, i encantat de la vida de poder-ho fer.
M’agradaria tornar-hi d’aquí un temps, però ara que la crisi s’ha acaba (ha, ha, ha) s’ha eliminat la mesura dels pressupostos, no entenc encara per què. Tanmateix, quan una porta es tanca una altra s’obre. Ara surten amb això dels millors 25 anys cotitzats no necessàriament consecutius. Imagina persones que com jo hem cotitzat des dels 28 anys (abans feia un doctorat amb beca FPI que vaig descobrir després que no em comptava per la pensió) a empreses o administracions, amb sou de llicenciat. Encara que cobrés més la pensió seria la mateixa.
Ara ja fa 20 que cotitzo bé, i em queden 5 més per arribar als 25 que demana el nou sistema de pensions. Què faré després? Ni idea, però si la pensió ha de ser la mateixa faci el que faci, els fills volen sols, la vivenda està gairebé pagada, per què no reduir al màxim les despeses i dedicar-me al que m’agrada -la docència diferent- com autònom cotitzant el mínim?
Ara per exemple faria dues coses diferents, ajudar projectes d’emprenedoria social des d’organitzacions com la cooperativa Tarpuna i/o fer de mestre-profe transversal a escoles lliures com El Roure o Nuna on hi ha molta feina per fer a la secundària per desenvolupar un model diferent. Cap de les dues les puc fer ara mateix per una qüestió econòmica, però si aquest model s’implementés, podria ser.
A la universitat on treballo -i insisteixo, feliç de fer el que faig- estarien encantats de la vida, pot entrar sang nova -si hi ha reemplaçament- o s’estalvien un sou. Jo, més feliç que un gínjol amb la meva pensió assegurada -assegurada per dir alguna cosa- i fent allò en què penso sóc bo, m’agrada i em valoren, encara amb energia, molta experiència i alguns anys pel davant. Això sí, perd l’administració perquè cotitzaré menys, però cadascú tria el seu camí dins el marc normatiu i hi haurà que preferirà guanyar més i fer un pla de pensions privat, i segur que aquesta és la via que recomana l’administració.
Us sembla una idea interessant? Tenim cinc anys per preparar la sortida i recomençar. Per què no creem a l’administració un servei que ens acompanyi en aquest procés? A mi em faria il·lusió formar-ne part.
Blog de Pere Losantos 