Fa pocs mesos vaig llegir un article a The Guardian sobre el desfasament temporal que introdueix el canvi climàtic entre espècies que fins ara vivien ben coordinades i felices. El diari fa servir el mot desyncronisation.
La idea de fons és que totes les espècies es veuen afectades pels canvis de temperatura, però unes més que altres i això introdueix desfasaments a l’hora de pol·linitzar o en l’accés a menjar durant les migracions. Aquesta nit m’he despertat el mussol que va en contrafase amb el meu ritme circadiari i m’he quedat rumiant sobre això…
Un cop despert he remenat una mica i he trobat un article científic que explicava diferents models de sincronització autoorganitzada i que m’ha obert la mirada. Jo tenia al cap saviesa popular com el cas de la menstruació humana -que no sembla estar demostrar científicament- els aplaudiments dels concerts o el dels estols d’ocells, però desconeixia per exemple el de les cèl·lules del marcapassos cardíac (pacemaker cells) o el de les cuques de llum.
El cas de les cuques de llum m’interessa molt perquè és molt visual, és conegut per la canalla i serveix per explicar física a un taller a l’escola. Tot i que les poques que veig a Catalunya no fan aquesta mena de pampallugues sincronitzades, hi ha espècies que emeten senyals regulars com si fossin un pulsar cada 1/X segons i que sincronitzen els seus senyals per atreure millor les femelles o les preses.
Segons entenc del que diu l’Steven Strogatz –per exemple en aquest vídeo– es tracta d’un procés de feedback perquè la llum de les altres cuques controla i dispara el condensador de l’oscil·lador de la pròpia cuca. El mateix que passa quan sentim l’aplaudiment del veí i mirem d’acostar-nos inconscientment al seu ritme, quan veiem els estols d’estornells a l’Empordà, o quan a l’autopista de sobte trobem un embús no previst. Hi ha molts simuladors de sistemes complexos, però per jugar una mica a classe us recomano aquest simulador de trànsit que farà que els vostres alumnes entenguin molt millor això que explico i el rol de l’amabilitat amb els conductors.
És clar, com que coneixem les nostres limitacions d’intel·ligència col·lectiva hi ha empreses que ja ofereixen un sistema intel·ligent de conducció en caravana per facilitar-nos la vida. Quan tots els vehicles incorporin aquest sistema de control viurem l’experiència de formar part d’un sistema complex adaptatiu, un primer pas cap a la conducció autònoma.
Serem capaços de solucionar el desfasament dels vehicles a l’autopista i seguirem confiant en la tecnologia per salvar-nos de la crisi climàtica mentre ignorem com tots els biosistemes al nostre voltant van perdent any rere any la sincronia.
Blog de Pere Losantos 