2019014. Pesta negra i canvi climàtic

Llegint el llibre “Caliban i la bruixa” de Silvia Federici que em va recomanar l’Eva Vendrell vaig topar-me de cara amb una dada de la pesta negra: en 5 anys va morir entre el 30 i el 50% -segons la font- de la població europea. L’impacte sobre tots els àmbits de la societat va ser brutal. Com que estic preparant un taller de canvi climàtic de caire més humanístic, aprofito l’avinentesa per relacionar conceptes i escriure unes notes.

La pesta negra va ser una epidèmia que va devastar Europa entre els anys 1348 i 1353. No ens podem ni imaginar l’impacte econòmic, social i humà que suposa la mort de la meitat de la població, i en algunes ciutats del sud fins a un 80%. El mecanisme de transmissió no és de les rates com alguns pensen, sinó de les puces de les rates que també infectaven els humans. El que m’interessa destacar d’aquest drama són dos conceptes també relacionats amb l’escalfament global.

En un primer moment la ignorància va fer que es culpés els gats de l’aparició de la pesta. La reacció va ser matar tots els gats i com podeu suposar la població de rates i la pesta van créixer de manera exponencial. Això és -una mica pels pèls- una retroalimentació o feedback positiu: la teva reacció -matar gats- davant un estímul -el pànic a la pesta- reforça aquest estímul. En el cas de canvi climàtic també ens hi trobem: a més calor als pols, més es desfà el gel deixant la terra nua. I la terra nua aborbeix més energia, desfent encara més el gel.

Un altre aspecte molt interessant és el paper que va jugar la pesta en posar punt a final al sistema de societat feudal i dels serfs. Una epidèmia de només quatre anys -que a escala històrica és petita- i la mort de tanta gent va buidar Europa de mà d’obra. Com que en va quedar molt poca, va pujar la força negociadora i nivell de vida de la pagesia, petits artesans i comerciants. A més, es va haver d’invertir en desenvolupament científic i tecnològic per aconseguir processos menys intensius en mà d’obra, el que va donar lloc al Renaixement que tots coneixem. La pesta podria haver estat un Tipping point, un punt de no retorn en què un petit moviment fa caure tot un sistema. En el cas del clima podria ser l’entrada d’aigua per sota la barrera de gel de l’Antàrtida que faria que el desgel fos molt més ràpid i irreversible.

Els dos exemples són una aproximació sense gaire base científica però molt útils per explicar aquests dos conceptes en un entorn poc científic. A ciutats com Florència va morir -segons algunes fonts, no hi ha acord- fins el 70% de la població. Us ho podeu imaginar? Quina fragilitat! Això sí, la els que van quedar es van repartir el que quedava i mai no van mirar enrere, migrant cap a un nou model econòmic que ens ha dut fins aquí.

Nosaltres som més higiènics de cara endins, però pel planeta som tan bruts i negligents com els europeus del S.XIV, i pagarem un preu. Els que sobrevisquin d’aquí a 100 o 200 anys segurament viuran sota un nous sistema socioeconòmic que no podem ni imaginar, com no podien imaginar els serfs que un dia serien lliures, que algú els pagaria amb diners per fer la seva feina, i que viurien amuntegats a les ciutats.