2019028. El conte de l’illa d’Aigualajusta.

Ningú no recorda quan van arribar els primers pobladors d’Aigualajusta tot i que la llegenda ens parla d’un vaixell amb cent persones a bord fugint d’un cataclisme. L’illa no era ni massa gran ni massa petita, ni massa verda ni massa sorrenca, amb un turó al centre de cim arrodonit per l’erosió dels vents marins. Durant cents d’anys havien viscut en pau en aquella fantàstica illa de costers suaus, platges blanques i planes amb pastures i conreus. Un paradís.

Amb els anys els primers pobladors van tenir descendència i l’illa es va anar omplint de gent. La meitat es va quedar arran de mar, on el clima era bo, hi havia espai per a tothom, aigua dolça dels corriols, i la pesca i les collites eren fàcils. Un grup una mica menys nombrós es va establir als costers de la muntanya, on sempre hi corria aire i hi havia bona caça i pastures, tot i que calia conrear les feixes i no hi havia tanta aigua com a la plana. I un petit grup de persones, diuen que descendents dels que primers pobladors van instal·lar-se dalt de tot, al cim de la muntanya. No hi havia gaire espai, ni caça, ni pesca, ni conreus, ni gaire aigua, però dominaven tota l’illa i podien comerciar amb la resta de pobladors.

No se sap si va ser que per força havien de mirar des de dalt a la resta de la gent, pels seus orígens o perquè es van fer forts a còpia de pujar i baixar, però el cas és que aviat aquest grup va dominar no només la vista sinó també la resta de pobladors de l’illa. Van decidir que allà dalt establirien el govern, i que aquesta era la seva funció. A canvi, la resta de pobladors els donarien una part del seu menjar. N’hi va haver que s’hi van oposar, però la majoria van callar perquè ja els estava bé que algú els administrés, i tampoc no volien que els matessin.

No us penseu que van ser els únics que van canviar de categoria. Potser també perquè els miraven des de dalt -tot i que acotaven el cap amb els del cim- els pobladors del coster aviat van tenir més necessitats i més privilegis que els de la platja que van acabar sent els pàries de l’illa. A poc a poc la població va quedar dividida en castes, els més rics i poderosos a dalt, els del mig als costers, i els pobres a la plana. Fins i tot alguns parlen d’èpoques d’esclavitud, però segur que no és cert i ho fan per deixar malament els poderosos.

El nom de l’illa potser us semblarà curiós, Justalaigua, però qui el va posar sabia què es feia. L’aigua de pluja la generaven els boscos de l’illa cada dia amb l’aigua que s’evaporava de les seves fulles. Era un cicle que havia aconseguit equilibrar-se feia milers d’anys, i funcionava molt bé. No hi havia més aigua que la que sortia dels boscos i tornava a caure.

Cada cop calia més aigua i més fusta. De primeres van tallar els arbres: bigues, portes, parets, rodes, finestres, carros, terres, corts… Quan encara no havien talat la meitat dels boscos les pluges van començar a minvar, cada any una mica, gairebé imperceptible. Els pobladors deien “abans plovia més” però les persones que havien estudiat i que mantenien registres de pluja de seguida van relacionar una cosa amb l”altra i van advertir els poderosos que feien les lleis que no era una bona idea seguir amb aquelles pràctiques…

Aleshores van deixar els boscos en pau i l’illa va recuperar l’equilibri.

No. És clar que no. El primer que van fer va ser amagar els registres i escampar el fals rumor de què en realitat eren els propietaris dels boscos els que volien treure’n profit i per això deien aquestes bajanades sense cap fonament. Sempre hi havia hagut cicles naturals de més i menys pluja, i ells que tenies registres ho asseguraven.

En acabat, van dictar una llei per la qual tota l’aigua que baixava pels corriols s’havia de recollir i emmagatzemar en basses i cisternes. Els pobladors de la plana prou que s’hi van oposar perquè els calia aigua per regar, i quan es van revoltar els van penjar perquè tothom sabés qui manava a l’illa. Si algú havia de passar gana, no serien pas els poderosos.

Però amb les cisternes no n’hi ha haver prou. Cada cop plovia menys -ara ja tothom ho veia- perquè seguien tallant arbres per escalfar-se i fer cases i carros i portes i mobles, fins que va arribar un punt en què la cosa era tan dramàtica que van decidir fer pous. “Si l’aigua no cau del cel, que brolli de la terra” van dir els governants. Van dictar una altra llei per la què deixaven a la pagesia de la plana fer pous per regar a canvi de que els pugessin aigua muntanya amunt. Fins i tot hi va haver una proposta de canviar el nom de l’illa pel de Aigualaquevulguemimés.

Alguns estudiosos van dir amb la boca petita que potser aquella aigua tenia alguna funció encara no prou estudiada i que aplicant el principi de prudència fora millor aturar les perforacions perquè trencar els equilibris naturals mai era una bona idea. Un altre cop aquesta opinió va ser amagada a la població dient que darrera hi havia interessos de particulars que no pensaven en el bé comú, i els estudiosos van ser convidats a dedicar-se a altres temes. Entre la població hi havia qui sí estava informat i es negava a fer servir aigua dels pous explicant a tothom qui el volia escoltar el que podia passar, però era difícil perquè no hi havia alternativa.

I aleshores, un dia assolellat de finals de juny, l’illa va començar a enfonsar-se.

No va ser gradual com hom podria esperar, sinó tot de cop, com si s’hagués creuat algun punt d’inflexió que va despertar la bèstia. Els primers en adonar-se van ser els pobladors de la plana i la platja perquè amb el primer temporal de Llevant les cases i camps van quedar negats. Passat l’aiguat les cases de canyís es van reconstruir, però quan cinc setmanes més tard es va repetir l’escena els pobladors de la plana van pensar que allò no era casual, i els que tenien família als costers van començar a buscar recer muntanya amunt mentre la resta malvivien a la plana. El primer any el van salvar així, veient com cada dia l’aigua arribava una mica més amunt.

A finals d’aquell any van fer una reunió de tots els pobladors de l’illa per mirar de trobar una solució. Ara sí es van escoltar la veu dels estudiosos, semblava que havien assecat els pous i que el terreny s’enfonsava. No tenia remei, aniria a més, però encara podien fer que no fos definitiu. Calia deixar d’extreure aigua ara mateix, i si podia ser, injectar-ne de nova. Havien estat massa cobdiciosos, superant la capacitat de regeneració dels pous perquè tenien pressa per construir i viure bé, i ara pagaven un preu molt alt.

Els pobladors de la plana deien que ells eren pobres i que no feien servir gaire aigua, i la poca que quedava la volien fer servir per regar. No tenien la culpa i no volien pagar per quelcom que no havien fet. Els pobladors dels costers deien que ara que començaven a tenir un cert nivell de comoditat no podien anar a menys, i que segur que els estudiosos trobarien una manera d’omplir els pous de nou i garantir l’estabilitat de l’illa. Els pobladors del cim tenien reserves de menjar i aigua per cinc anys i una barca que havien construït en secret per si la cosa anava malament, no patien gaire. Tanmateix, per deixar contenta la població i donar exemple van acceptar reduir una mica el consum.

Van acordar, després de molts estira-i-arronsa, reduir en 10 anys l’extracció d’aigua a la meitat i replantar els boscos, i en 20 anys deixar de consumir aigua de pou. Això sí, els diferents escenaris incloïen diners per inventar un substitut de l’aigua de pou que els permetés mantenir el nivell de vida.

El segon any l’aigua havia negat els camps tocant a la platja i havia salinitzat els pous de la plana. Ja no plovia gaire, i van dictar una llei per regular la distribució d’aigua dolça i de menjar. Primer les persones importants del cim, el Govern de l’illa, després la resta. Es va redoblar la guàrdia i hi va haver execucions sense judici a qui era acusat de robar. Quan el desastre era ja evident els pobladors del coster -ajudats pels pobladors del cim- van construir un mur de pedra a corre-cuita per evitar que els pobres de la plana busquessin aixopluc perquè tots no hi cabien, no hi havia aigua ni menjar per a tothom.

El tercer any l’aigua l’illa s’havia enfonsat tant que el nivell de l’aigua va depassar el mur dels costers. Els pocs pobladors de la plana que havien sobreviscut van fer pinya amb els dels costers i pujaren al cim, on van ser rebuts a trets. “Confieu en nosaltres, tenim la solució, aviat tindrem una nova tècnica de fer barques que ens ho permetrà marxar tots plegats a una altra illa...” deien els governants, però ningú no se’ls creia ja. Massa tard. L’illa s’enfonsava un parell de metres cada dia, no hi havia aigua ni menjar ni llenya… Els primers trets van arribar aviat, i van ser pocs entre els governants els que van poder fugir en la nau que havien construït. De la resta, cap ni un se’n va salvar.

Ningú no recorda quan van arribar els primers pobladors de NoAprenemLaLliçó tot i que la llegenda ens parla d’un vaixell amb cent persones a bord fugint d’un cataclisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s