Aquesta setmana he viscut tres situacions en relació al canvi climàtic: he fet quatre xerrades a 1er d’ESO de l’institut Montserrat Roig de Terrassa, he participat a una manifestació multitudinària a Barcelona, i he sentit una xerrada al campus Diagonal Besòs de la UPC. Les dues primeres situacions em van fer pensar “mira, encara hi ha esperança” però la xerrada -i algunes lectures- m’han fet tocar de peus a terra. Ara mateix em sento com qui puja una tartera i fa una passa endavant i dues enrere. Us deixo tres apunts breus:
El taller sobre canvi climàtic als instituts enguany els faig sota el paraigües de voluntariat de la UPC amb el Programa Enllaça de foment de vocacions de ciència i tecnologia a secundària. Durant quatre hores vaig saltar de classe en classe amb les meves molècules de diòxid de carboni i aigua per explicar el conte de la Gaia i en Carboni a l’alumnat de 1er de l’ESO, adaptant-lo perquè fa 4 mesos encara eren feliços a les seves escoles de primària. Més bona recepció que l’any passat, molt més coneixement de qui és la Greta Thunberg, i tota la frescor de l’inici de curs. Cent nanos més adoctrinats.
La manifestació de Barcelona em va semblar fantàstica per la quantitat de jovent que hi havia, i trista pel pocs adults que hi vaig poder comptar, gairebé tots als carrils laterals de Passeig de Gràcia. Semblava com si volguessin deixar tot el protagonisme pel jovent, quan jo considero que som els adults els que hauríem d’enfilar-nos al gep de la seva onada. Com deia -crec- en Jordi Vilardell, tenim milers d’infiltrats del canvi climàtica a cada casa per pressionar i qüestionar als seus pares i mares, i ho hem d’aprofitar.
Però aquest eufòria -sense exagerar, qui em coneix sap que sóc més aviat pla amb això de les emocions- va quedar aigualida a la xerrada que van fer al campus Besòs de la UPC. Especialment quan ‘Olga Alcaraz, va explicar que la cosa políticament està pitjor del que pensem. Miro de resumir-ho, tot i que en Josep Xercavins ho fa molt millor en el seu blog (només veient els mecanismes de decisió ja queda clar que no anem bé).
L’Olga ens explicava -o això vaig entendre jo- que el 2015 a París molts estats es van conjurar per eliminar el combustible fòssil presentant abans de 2020 una proposta d’actuacions fins a 2030 que permetés quedar-nos “well under” els 2C d’increment de temperatura. Un cop fets els deures, l’equip de l’ONU que es dedica en aquests temes (UNFCCC) ha introduït totes les propostes a la calculadora d’escenaris i el que s’obté és quelcom tan esfereïdor com això:
Els escenaris de sota blau i verd són el de 1,5C i el de 2C d’increment de temperatura, on volíem arribar, i com podeu veure el 2030 -recordo, amb els plans que han presentat els propis països per fer la feina a partir del 2020- quedem molt lluny, la trajectòria taronja. Entre d’altres coses per això es van trobar a NYC la setmana passada, amb resultats no gaire esperançadors. Encara queden oportunitats per esmenar els documents, però no sembla que la cosa hagi de canviar gaire.
I és que o no sabem com fer-ho perquè som addictes als fòssils, o no volem fer-ho perquè som addictes al fòssils. Tant és. Hi ha molta feina a fer, cada petit gest compta, però sense aquesta voluntat real de canviar el sistema -no ens faci por dir-ho- no arribarem a temps. Això si, els polítics i les polítiques van aprofitar per deixar-se veure a la manifestació amb posat jovenívol i encoratjador dies després d’emetre tones de CO2 en el seu viatge a la convenció del clima a on podrien haver assistit perfectament per vídeollamada. I si no saben com fer-ho, que preguntin als joves que de ben segur els mostraran el camí.
- PD1. Si encara no esteu prou emprenyats i us en queden ganes, llegiu aquesta entrevista a Vaclav Smil on explica què hem fet els darrers 30 anys i per què creu que no arribarem a temps.
- PD2. Una bona notícia, felicitar a @ccma_cat per la cobertura de la setmana i per l’adopció de la guia editorial sobre comunicació de la crisi climàtica. Recordeu quan Repsol patrocinava el temps?
Blog de Pere Losantos 