No em resulta fàcil escriure sobre canvi climàtic aquests dies. Primer una cosa i després l’altra em diuen. Si no lluitem ara pels nostres drets patirem més després… I tenen raó, fins i tot em costa preparar un concert de nadales que parlen de pau, amor i alegria. Com puc gosar dir que l’actual és un problema injust amb una solució que arribarà tard o d’hora, però que més enllà hi ha un altre tsunami, també imparable, que ve cap a nosaltres? On és la veu de la societat civil? On són els lideratges per fer-hi front?
El títol de l’entrada és el lema d’Òmnium hackejat, òbviament. He escoltat amb atenció l’entrevista que li fan a en José Montilla al diari ARA sobre la situació actual a Catalunya, Acaba demanant a uns i altres que governin per fer front al major repte que tenim per davant (més enllà del polític): la crisi econòmica que arriba. Ni una paraula sobre crisi climàtica. Segur que ha sentit els joves i no tan joves de tot el món parlant d’aquest tema, i ni l’ha esmentat.
M’ha sobtat. O potser no, de fet no esperava una altra cosa. Hi ha un bloqueig generacional, una ceguesa autoimposada, un no-pot-ser-segur-que-exageren que amaga la realitat. I la realitat és que el 2100 Catalunya pot no ser el que coneixem avui i que tant ens agrada. I us podeu seguir enganyant, però no estem fent els deures. Ni aquí ni allà. De fet dels diferents escenaris possibles som -amb les polítiques proposades fins els 2030 més a prop dels 4C que dels 2C que vam acordar a París.
Deixar-ho en mans dels governs i partits és inútil, no tenen prou força per canviar el model o directament no hi creuen. Els grans estan lligats de peus i mans pels resultats electorals propers. Els petits diuen que canvi climàtic sí però referèndum no i no els acceptem, o queden massa lluny del mainstream per ser tinguts en compte. I sí, hi ha moviments socials com Extinction Rebellion però no quallen a casa nostra, per molta raó que tinguin són massa extremistes per la nostra cultura. I moviments com els Fridays són simpàtics però tenen poca força perquè encara no voten.
No sembla doncs que hi ha ningú que tiri del carro de la transició energètica necessària. I torno a Òmnium. Per què no aprofita la seva xarxa de més de 170.000 persones, empenta i credibilitat per iniciar una línia de treball sobre crisi climàtica? És urgent convèncer la societat que el nostre estimat país ja està patint els seus efectes, i que seran més importants perquè som al Mediterrani, una de les zones més sensibles. I també per explicar que tenim molt potencial de sol, vent i mar, que podem i sabem fer bé les coses quan ens hi posem plegats, i denunciar la injustícia que estem cometent amb els que vindran quan seguim cremant combustible fòssil com si no passés res.
Si no ens hi posem tots ara mateix, ni Llengua, ni Cultura, ni País.
Blog de Pere Losantos 