Vaig passar-me deu anys estudiant i treballant a la facultat de ciències de la UAB. Recordo nítidament cada tram de la facultat, des de l’entrada per química fins la sortida per medicina, passant per secretaria, la biblioteca, la peixera dels PC, els passadissos a banda i banda llargaruts, les torres i la ferum dels lavabos… i les espines laterals tan característiques de la UAB. I recordo com si fos ahir el fred dels dilluns d’hivern a les aules, tothom amb abric o al voltant dels radiadors que, pobres, no podien escalfar més ràpid . I penso ara en com ens ho farem per escalfar -i refrigerar- aquests monstres de formigó mentre reduïm en 10 anys a la meitat les emissions de CO2 de les calderes i altres elements. I de tant donar-hi voltes em surt un post per explicar-ho i aprendre’n una mica.
Pel que he anat llegint les emissions de gasos d’efecte hivernacle les classifiquem en les que depenen de nosaltres, les directes, i les que fan els altres per permetre’ns fer la nostra activitat, les indirectes. A casa és fàcil: la nostra caldera de gas natural o el vehicle fòssil són emissions directes que podem canviar perquè depenen de nosaltres sempre que tinguem capacitat econòmica. El vol barat a París o Roma de cap de setmana són emissions indirectes en el sentit que no depenen de nosaltres, podem externalitzar les emissions i dormir més tranquils. És clar, si deixem de viatjar s’acaben les emissions, però no sempre estarem en condicions de fer-ho. Tornem ara a la universitat que és el tema que toca avui.
Als recintes universitaris com el de la UAB tenim, simplificant i sempre des del punt de vista de l’aprenent, tres fonts d’emissions directes rellevants: les antigues calderes de gas natural o altres combustibles fòssils, els vehicles d’empresa -suposant que no hagin estat ja traspassades a una empresa externa- i les càrregues del refrigerant dels aires condicionats. Això és el que s’ha convingut a anomenar abast 1 o scope 1 i les hem de declarar de manera obligatòria quan fem un inventari de carboni.
D’emissions indirectes tenim un primer grup que està relacionat amb l’energia que comprem, ja sigui electricitat o calor com un district heating. Les universitats públiques catalanes des del 2018 són pioneres i compren electricitat renovable certificada a ENDESA, i per tant per aquesta via anem ben servits en termes de reducció d’emissions, o el que és el mateix, li passem el marron al proveïdor i podem posar-nos medalles. Aquestes emissions indirectes d’energia formen l’scope o abast 2 i també s’han de declarar. El district heating com el que ofereix Districlima a la universitat no és 100% renovable, però en tot cas de moment és una millora en termes d’emissions (una altra cosa és el preu).
El segon grup d’emissions indirectes, el que en diem abast 3, el conforma tot el que no cau en el sac anterior: aigua, gestió de residus, paper i altres materials, viatges amunt i avall, mobilitat local i altres conceptes que tots sumats acostumen a ser de la mateixa magnitud que l’abast 1. Tanmateix, com que no els generem nosaltres, no els tenim en compte quan declarem les nostres emissions, però sí els quantifiquem perquè ens permeten reduir la nostra petjada de carboni. Ens interessa per tant tenir una dada fiable de l’aigua que consumim, dels vols que fa el nostre personal investigador, de la mobilitat local de l’estudiantat quan es desplaça als campus o entre campus, dels residus que generem perquè emet molt més CO2 el tractament d’un residu no separat que el separat en origen, i fins i tot del malbaratament alimentari als serveis de restauració dels campus.
Podeu entendre millor els tres scope amb l’exemple de la universitat de Newcastle que és una de les referències en la gestió de l’energia i el pressupost de carboni. Els números 1, 2 i 3 abans de cada ítem corresponen a l’abast d’emissions de CO2, i veiem com l’abast 3 supera l’abast 1.
Emergència i universitat
Les emergències climàtiques declarades a les universitats acostumen a ser més fruit de la rauxa i l’oportunitat que del seny i la planificació, però en tot cas sempre són benvingudes perquè obliguen la institució a mullar-se i prendre decisions sobre aquesta qüestió. Sovint arriben per sorpresa, i tot i la urgència del tema cal adaptar aquesta demanda a la cuina lenta del govern universitari i reflexinar una mica si pot ser atenent totes les veus.
Sempre des del meu punt de vista d’aprenent hi ha dos àmbits amb calendari i objectius ben diferents quan parlem d’aquesta emergència a les universitats: el primer és comú a totes les organitzacions i fa referència a l’operativa i les ISO com la 14064, que aplica a la UAB, la UdG, La Caixa o el Departament d’Educació i que sabem com treballar. El segon àmbit és propi de la universitat com a ens públic amb una missió clarament definida de docència, recerca i acció social, i demana una cuina molt més lenta i pensada. I és que crear un màster en gestió de pressupostos de carboni o desenvolupar una nova tecnologia d’absorció de CO2 no es cosa que es faci en dos dies ni en dos anys, no hi ha processos establerts i ja posats tampoc farà reduir les emissions de les facultats a cinc o deu anys vista que és el que ens demanaran d’entrada. Però a llarg termini aquest àmbit d’actuació és el que permetrà que les empreses puguin reduir les seves emissions o que creem valor amb el coneixement de la transició energètica. I això és molt rellevant, massa per despatxar-ho en un blog com aquest.
Entomant el repte
Imagina ara que ets un vicerector o una gerenta que entoma l’encàrrec de l’emergència que ningú havia previst en el pla de mandat. D’entrada i pels motius explicats en el paràgraf anterior deixes de banda els temes propis de la universitat i et centres en l’operativa perquè sembla més fàcil, tangible i mesurable. El primer que constataràs és que hi ha pocs indicadors sobre emissions de GEI, tret d’algunes universitats que van signar acords voluntaris de CO2 o que siguis una universitat d’UK com Newcastle. Per sort, però, hi ha molta feina feta en termes de sostenibilitat i no és difícil fer la conversió d’unitats entre km de vols, o kg de residus, o m3 de recàrrega de HFC o d’aigua, o kWh d’energia a tones de CO2.
Comences a tenir dades i el següent pas és definir l’abast de l’actuació (scope 1, 2 i 3 i àmbit geogràfic) i aquí descobreixes dues coses interessants, una de bona i una de dolenta. La bona és que amb la introducció de l’electricitat de fonts renovables has retallat les teves emissions d’abast 1 i 2 en un 75%, feina feta!! La dolenta és que les emissions de CO2 que genera el PDI a congressos i reunions de projectes és comparable al 25% d’emissions restants d’abast 1 i 2. Però no t’amoïna gaire perquè com que és abast 3 ningú no et pressionarà mentre les tinguis comptabilitzades. Això sí, cal que comencis a pensar-hi perquè hi ha universitats del centre d’Europa que ja han iniciat aquest camí i un cop en marxa saps que no tindrà aturador.
Aquesta és la declaració pública i voluntària d’emissions de la UB del 2017. Molt similar a la que puguin tenir universitats de dimensió similar o intensives en ús de les TIC -per cert, se’n parla poc del consum dels ordinadors i de la refrigeració dels CPD- i de qualsevol universitat europea. Els dos blaus i el taronja són l’abast 1 i 2, de declaració obligatòria. L’aigua i el tractament de residus formen part de l’abast 3, voluntari però recomanable tenir les dades.
Ara podríem posar la declaració del 2018, i veuríem com amb la jugada d’ENDESA renovable tot ha canviat, i l’abast 2 passa de 15.000 a 3.000 Tm. S’han fet actuacions interessants per reduir el consum, però la major part de la millor es deu a la jugada de l’ENDESA renovable a qui li hem traspassat el marron. Ja està, no cal parlar-ne més? Hem fet la feina?
Reflexió personal i actuacions
Doncs sí, tu Vicerector o gerenta pots quedar-te ben tranquil. Les emissions de GEI de l’abast 1 i 2 que és el que et demana París el 2030 amb aquesta jugada hauran baixat més enllà del 45 o 50%, ja hem fet la feina. Però a mi alguna cosa no em quadra, i penso que això és fer-se trampes al solitari. No seria raonable, si les universitats ha de ser motor d’aquest tsunami de transformació prendre com a punt de partida l’any 2018 o 2019? En aquesta data la part “fàcil” de l’electricitat renovable ja l’hem assolit i té tot el sentit del món plantejar-nos un horitzó de reducció i inversió associada per tal que el 2030 ja no emetem per l’abast 1 i 2, eliminar del tot aquestes 5.000 Tm que ens pesen com una llosa? No volem ser un model, les universitats?
I per tancar torno a 25 anys enrere, a la meva estimada UAB, i crec que podria fer una relació de les diferents batalles que tenim en marxa perquè el 2030 siguem no carbon neutral -una altra trampa- sinó carbon zero:
- Minimitzar el consum de la infraestructura. Quantes finestres tenim a les universitats encara amb vidre de paper de fumar? Quants edificis amb parets sense cap tipus d’aïllament? Quants despatxos o aules que no tenen control individual de presència o temperatura? Quants CPD per edifici en comptes de centralitzats?
- Fer un inventari exhaustiu de totes les fonts de GEI de la universitat amb el CO2, el que costa canviar-les, el període de retorn de la inversió, el calendari de renovació de cadascuna -no canviarem una caldera si li queden 10 anys de vida, o sí?-, prioritzar i planificar a 10 anys vista.
- Substituir les pobres calderes que esbufegaven fa 25 anys per escalfar-nos a l’hivern. Segur que ja no són les mateixes (desitjo) però en tot cas ja deu tocar un altre cop renovar-les passant a un clima elèctric per tot l’edifici, gens fàcil.
- Atacar també els centenars o milers d’aparells d’aire condicionat que pot tenir una universitat que a còpia d’anys cada dia tenen més fuites i cal recarregar-los més sovint, integrant-los en el sistema electrificat i de gestió individual i si pot ser autòmàtica i intel·ligent.
- Aconseguir que les persones siguin conscients del consum i les emissions relacionades, i treballar amb la comunitat com ja s’ha fet abans per assolir una reducció important (vora el 30%) del consum energètic.
- L’expert empresari Joan Vila de LC Paper va venir a la UPC i ens va explicar amb claredat la diferència entre energia pròpia i energia comprada, i afirmava si no vam entendre malament que el següent pas en la carrera pel posicionament energètic de les empreses seria justament aquesta, les que feien front al marron de l’energia amb autoconsum i les que es treien el mort de sobre per la via fàcil -i generadora d’emissions per transport- de la contractació externa per més verda que fos. Per tant, plaques, geotèrmia, biomassa i el que se’ns acudeixi. Recordo uns estudis seriosos que es feien fa anys a la UAB per gestionar els boscos de Collserola instal·lant calderes de biomassa.
Em deixo coses, segur, començant pel meló que hem deixat sense obrir, la recerca i la docència, però això no tocava avui. I em descuido coses també perquè no soc especialista en aquest tema i estic aprenent. Però després del fracàs de la COP a Madrid necessitava escriure per desfogar-me. Tenim unes universitats infrafinançades amb personal molt preparat (PAS i PDI), molta feina feta en clau de sostenibilitat, un estudiantat que impulsa declaracions d’emergència climàtica i que veu com pel món que ve li caldrà unes competències que potser ara no té i que pot aprendre transformant la pròpia universitat, un alumni disposat a col·laborar, un teixit empresarial potent, i un govern que sembla que va de cara i que ha d’ajudar a finançar aquesta transformació. Som-hi?
Nota. Dies després de la publicació d’aquesta entrada la UAB va regalar-nos aquesta nota de premsa, i la infografia associada.
Blog de Pere Losantos 