Per escriure aquest text necessito energia per prendre el llapis, temps per endreçar les idees, i un full de paper on hi càpiguen 4.000 caràcters. Aquestes són els meus límits, i m’hi adapto. Però aquesta opció tan assenyada no és l’habitual; o no per al gènere homo que ha estat sempre més partidari de buscar a fora el que no sap trobar dins seu, i per això som on som avui, amb inundacions, sequeres, incendis i negres presagis.
Tot va començar fa uns dos milions d’anys quan encara érem poca gent i collíem fruites, verdures i alguna peça de caça menor. Teníem un cervell minso, ho menjàvem tot cru i gran part de l’energia la fèiem servir per païr l’aliment. Aleshores vam aprendre a gestionar el foc per cuinar els aliments i vam dedicar l’energia sobrera a fer créixer el cervell. Vam externalitzar la digestió amb suport d’energia de fora el cos que ens va fer més forts, més ràpids, més alts, i més llestos. Aquesta semblava l’estratègia òptima pel gènere homo.
A partir d’aquest moment va començar el nostre procés evolutiu d’externalitzacions. No corríem prou i vam inventar rodes i domesticar els cavalls; no teníem pèls i vam inventar cases i adoberies; no teníem prou força i vam inventar la palanca, el vis sens fi i el ferro; no nedàvem prou ràpid i vam inventar el transport marítim i l’astronomia; no teníem prou memòria, i vam inventar l’escriptura, els llibres i la impremta. No teníem prou braços per treballar i vam inventar el feudalisme i l’esclavitud. Sempre buscant la solució a fora en comptes de treballar el desenvolupament com a humans.
La població va créixer, es va fer sedentària i es va concentrar al voltant dels mercats i dels rius. Ben aviat ni el temps, ni l’energia ni la matèria van ser suficients per seguir endavant amb l’expansió de l’espècie.
Aleshores vam inventar la màquina de vapor alimentada amb carbó mineral, i tot va canviar perquè teníem molta més força i no semblava haver-hi límits. Calia més materials i mà d’obra i vam inventar la colonització; calia transportar-ho tot amunt i avall i vam inventar avions, trens i cotxes; no teníem una veu potent per arribar a tothom, i vam inventar el telègraf, el telèfon i la televisió; no hi havia prou menjar i el sòl no es regenerava prou ràpid, i vam inventar l’agricultura intensiva i els fertilitzants fòssils; calia més gent a les ciutats per fer anar les fàbriques i vam inventar el ciment fòssil; i vam començar a generar nous materials i residus externalitzant la seva descomposició al mar i abocadors.
I com que no pensàvem prou ràpid vam inventar els super-computadors i la intel·ligència artificial.
I així fins avui en què sabem que l’externalització de les nostres febleses per fer-nos més forts, més alts i més ràpids potser no ens va fer tan llestos. I de ben segur va diluir les nostres responsabilitats. Els combustibles fòssils ja no els podem fer servir perquè escalfen el planeta i modifiquen el clima, però no sabem ni volem viure d’una altra manera. Caldria, segur, una escola de decreixement material i energètic, i potser una altra alentiment del nostre ritme de vida, una escola de la contemplació.
I he parlat fins ara de les invencions, de l’homo racional derivat del cervell que ens ha tocat a l’evolució. Però si com pensem hi ha un homo emocional i un d’espiritual, haurem aplicat també l’externalització en aquests altres dos plans? No són les ONG una manera d’externalitzar la culpa de les nostres accions? No esperem la nostra ració d’endorfines emocionals de consum ràpid a la pantalla en comptes del benestar en el silenci d’una lectura sota un arbre? No perseguim sense saber-ho una consciència mundial sota un hashtag de twitter? No ens amoïna la transcendència dels nostres perfils digitals? O potser no seguim amb fe i esperança els grans sacerdots de la tecnologia confiant que ens salvin del desastre que ja és aquí?
Blog de Pere Losantos 