2020005. Taller #36. Institut Escola El Viver. Montcada.

En Xavi em va avisar, “mira que és un centre d’alta complexitat i que les coses no són fàcils” però jo com qui sentia ploure. I patapam. Bé, hem salvat els mobles, però no ha estat fàcil avui. Us explico com ha anat el taller #36 de crisi climàtica, avui a l’Institut Escola El Viver de Montcada, just a sota de la cimentera.

M’havia preparat una mica per tres motius: feia temps que no em cridaven per fer un taller, era un centre d’alta complexitat, i era un 1er d’ESO. Ja he après que a 3er o 4t, o Batxillerat, les coses són més fàcils perquè pots explicar la física del canvi climàtica i l’escalfament global. La solució als 1er d’ESO va ser el conte de la Gaia i en Carboni i ha tornat a funcionar prou bé quan he centrat la xerrada en el cicle de la vida i el carboni com a magatzem d’energia del sol que ara alliberem de cop.

El segon motiu -l’alta complexitat- al final no ho ha estat tant. De fet ha estat molt similar a qualsevol altra escola, i l’avantatge d’un institut escola és que tothom es coneix a 1er d’ESO, no com un institut convencional on l’alumnat acaba d’aterrar -i sovint el professorat-. Com sempre nenes i nens més actius i d’altres més adormits a primera hora. Potser sí que han trigat menys a esverar-se, però res de l’altre món.

La novetat del taller ha estat el joc de les cadires. Com que tenia una hora i mitja he pensat que tanta teoria no funcionaria, i he recuperat el joc de rols de les energies (Empúries any 1, pesta negra 1348, revolució francesa i industrial 1789, i avui) que ha funcionat prou bé i he introduït el joc de les cadires. He combinat les dues versions amb una mateixa música, la clàssica on qui no té cadira abandona deixa el joc, i la solidària en què vas reduint el nombre de cadires però tothom s’ha d’ajudar per seguir endavant sense trepitjar a terra. El vaig aprendre a la feina de la UPC i m’agrada molt, sempre funciona per grans i xics. La idea era explicar la justícia climàtica a través del joc i ha funcionat.

El primer grup -el competitiu- ha acabat com pots suposar: amb empentes i rodolons, el més fort fent fora a la menys forta, crits, renecs, acusacions….només se n’ha salvat un però no ho ha celebrat perquè no tenia amb qui fer-ho. El segon grup, el joc de cadires solidàries, ha acabat amb una bona celebració, riures, foto final i tot i que tothom ha hagut de renunciar a una mica de la seva cadira, hem arribat al final contents de fer-ho junts, i hem fet una breu reflexió sobre què havia passat. Tant de bo puguem dir el mateix dels països quan comencin a arribar les restriccions energètiques i de materials, i la necessitat d’acollir els migrants climàtics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s