Potser té a veure amb el Gladiator d’ahir a la nit, amb els 9 dies de confinament, o amb la munió de persones conegudes capaces de fer-se en minuts mascaretes de paper de forn o de cotó i que fan paleses les meves limitacions de treball manual. O potser té a veure amb el darrer article del blog de l’Antonio Turiel que ens dona la benvinguda a la nova normalitat: un Gloria per aquí, un virus per allà; ara un incendi de 4a generació, ara una crisi energètica, i sort en tenim que no arriba tot alhora.
No em veig gens preparat per encarar aquest futur. Tinc la sort de moment de seguir cobrant -i treballant- de l’administració perquè les universitats no hem tancat, només la presència física dels alumnes, i no puc evitar pensar en les moltes persones que comencen a patir perquè el Gobierno no obre l’aixeta (o no sap, o no pot) de la lluvia de millones que permetria confinar tothom amb tranquil·litat. Ara estic cobert, però em fa por perquè aquesta no és una situació sostenible en el temps. I em pregunto, de què em podria guanyar la vida jo si em quedés sense la feina actual? O encara pitjor, seria capaç de mantenir-me jo i la meva família amb les competències i recursos que tinc si les coses anessin maldades?
Tinc un germà que sí va néixer maker de la vida sense proposar-s’ho. Té empenta i sembla que tot el que vol fer ho acaba fent, això sí, sense pressa, creixent a poc a poc. Sense necessitat de mirar milers de vídeos ha estat capaç de reconstruir-se una casa, de muntar i tirar endavant dues empreses, de produir horta per consum propi i de la família i que a més el fa feliç; pot dissenyar i fer-se la roba, sap cuidar animals (és veterinari) i plantes, i per extensió persones humanes. No té gaire idea d’eines digitals, les justes per anar tirant, però si les coses van maldades se’n sortirà.
Jo no. I no és només un tema de manca d’habilitat, que també. Tinc una mare que -entre d’altres moltes coses- fa uns mitjons de llana que són una meravella, i mai no m’he aturat a demanar-li com es fan. Tinc poca traça cuinant, i no m’interessa gaire. Tinc amics que dominen l’horta, i tot i tenir un jardí i haver-ho provat, no m’arriba. No he anat mai més enllà de l’Aguaplast i una mica d’electricitat a casa, (encara que pugui programar-te un Arduino). No és un tema de manca d’habilitat, sinó al meu parer molt més greu, de manca d’interès per aprendre a satisfer les meves necessitats bàsiques, la vida sembla tan fàcil que no cal amoïnar-se per res. Però, i quan no sigui tan fàcil, què faré?
Fer, Sentir, Pensar. La primera competència ja no em venia de sèrie, què hi farem, la segona la tinc capada tot i que poc a poc vaig recuperant-la, la tercera sí, 50 anys de pràctica de fer anar el cervell que ara descobreix que només amb aquestes habilitats no n’hi ha prou per viure, i que difícilment les aprendré ara. Evidentment, dins aquest sistema que accepta que vivim 3, 20 o 80 milions de persones apinyades en una ciutat contaminada, o que passem el dia connectats venent la nostra intimitat per un reconeixement efímer van molt bé aquestes competències, però quan surto d’aquesta zona de comfort que m’he -ens- hem- creat veig clarament que la cosa no rutlla.
I això m’amoïna molt, perquè estic cada dia més convençut que haurem de sortir per força.
Blog de Pere Losantos 