El post anterior mostrava que els municipis i Terrassa com a cas particular tenen una topografia socioeconòmica clara: cims, valls, transicions. Com aquest fil va de segregació escolar ens interessa entendre si un dels elements clau en aquest procés -les zones educatives- hi juguen algun paper. Però primer cal respondre una pregunta més bàsica: què és una zona educativa, i d’on surt?
Una zona educativa és el perímetre administratiu que determina a quines escoles pots accedir amb prioritat. Si vius dins d’una zona, tens dret preferent a les places de les escoles d’aquella zona. Si vius fora, pots sol·licitar-hi plaça, però en competència amb qui hi viu. No tots els municipis en tenen: a la demarcació de Barcelona, la majoria dels municipis grans operen amb una zona única que abasta tot el terme —qualsevol família pot accedir a qualsevol escola amb la mateixa prioritat de proximitat. Tenir múltiples zones, i per tant fronteres entre elles, és cosa d’uns pocs municipis.
D’on surten, les zones?
La resposta curta és: de fa dècades, i no per equitat.
A Espanya, els primers intents de zonificació escolar per proximitat arriben als anys setanta, tot i que és la LODE (1985) qui estableix un primer marc formal d’admissió —proximitat al domicili, germans al centre, renda familiar— en el context d’un nou marc de concert educatiu. A Catalunya, és el Departament d’Educació qui va anar fixant el mapa de zones progressivament durant els noranta i els dos mil. El criteri dominant era pràctic: organitzar el procés d’admissió, assignar prioritats, evitar el col·lapse de les escoles més demandades. L’equitat socioeconòmica no era l’objectiu —en molts casos, ni es considerava.
Cal ser just: hi va haver intents. A finals dels noranta, algunes ciutats catalanes van provar dissenyar zones «en tall de pastís» que combinessin barris rics i pobres. El problema no va ser que no es considerés l’equitat, sinó que la pressió de les famílies de classe mitjana-alta per tenir l’escola a prop —i lluny dels barris complexos— va fer recular l’administració. El criteri de «pau social» va guanyar al de barreja.
El resultat és que les zones van seguir el que era convenient: carrers principals, infraestructures, límits de barri. Que aquests límits coincidissin amb les fronteres entre barris rics i barris pobres no era la intenció. Era simplement la geografia de les ciutats catalanes sedimentada en dècades.
En el cas particular de Terrassa, que ens serveix de fil conductor i banc de proves, hi ha quatre zones. Quan creues l’assignació de seccions a zones amb l’IST de cada secció, el resultat és aquest:
| Zona | Seccions | IST mig | Dispersió interna | Rang |
|---|---|---|---|---|
| Z01 | 34 | 103,2 | 14,2 | 63,5 |
| Z02 | 45 | 106,8 | 11,6 | 43,9 |
| Z03 | 35 | 85,0 | 19,4 | 74,0 |
| Z04 | 27 | 93,7 | 16,0 | 69,9 |
Z02 és la zona més rica de Terrassa i la més homogènia: cap secció per sota d’IST 80, dispersió mínima. Z03 és la més pobra i la més heterogènia: conté les tres seccions amb l’IST més baix de tota la ciutat (46, 47, 51), totes al barri de Ca n’Anglada, però al mateix temps seccions que arriben a 120. Z03 abasta quasi tot el gradient de Terrassa dins d’una sola zona. Z01 i Z04 ocupen posicions intermèdies.
La columna de dispersió interna (σIST) mesura quant de gradient socioeconòmic conté cada zona dins seu: una dispersió alta significa que la zona agrupa seccions molt diverses, una dispersió baixa significa que totes les seccions de la zona s’assemblen entre elles. Aquesta diversitat interna és precisament el que determina si les famílies de perfils socioeconòmics molt diferents podran o voldran compartir escola —o no.
El mapa interactiu permet veure exactament aquesta topografia: cada secció colorejada per IST (de vermell intens per a les seccions més vulnerables fins a verd fosc per a les més benestants, passant per groc al voltant de la mitjana catalana), amb les fronteres de zona superposades. Activa i desactiva IST i Zones per veure com el paisatge socioeconòmic i les divisions administratives s’encavalquen —o no.
Quatre zones, però no equivalents —ni en riquesa ni en diversitat interna.
Tenir zones múltiples no és automàticament millor ni pitjor que tenir zona única. Depèn del disseny. La pregunta rellevant és si la disposició d’aquestes fronteres —entre cims i valls d’IST— pot enfortir la segregació o, al contrari, afavorir la barreja de persones i cultures.
Al proper post: les escoles sobre el mapa de zones.
Post anterior:
Deixa un comentari