En els cinc posts anteriors d’aquesta sèrie sobre educació i seccions censals us he presentat un microscopi de seccions censals, hem trescat per la topografia IST de Terrassa i hem visualitzat com canvia any rere any a Terrassa i a la província de Barcelona. I en el cas particular de Terrassa hem dibuixat les seves quatre zones educatives. Tot això amb dades pròpies, obertes, calculades des de zero.

Aquest sisè post és diferent. No hi ha microscopi nou. És un post de context sobre la segregació escolar a partir del que han escrit els que porten anys mesurant-lo amb les seves pròpies dades —el Síndic de Greuges, el Departament d’Educació, les universitats, fundacions i consultroes— i sobre on hi coincidim, on hi discrepem i on encara no ho sabem. I ho escric plenament conscient que no en sóc un especialista. És precisament per això que penso que valia la pena escriure’l: per tenir els conceptes clars i no dir res que no sigui cert. Només fonts oficials i contrastades.

La segregació escolar -que no educativa, més àmplia- vol dir a grans trets que hi ha escoles de rics i escoles de pobres. Com que a Catalunya en sabem molt d’això i ja ens feia una mica de vergonya presentar-nos amb aquesta cada a Europa, el 2019 vam signar un Pacte contra la Segregació Escolar (PSEC), amb el Departament d’Educació, el Síndic de Greuges i la majoria d’actors de la comunitat educativa. Des de 2021, aquest pacte desplega un marc normatiu concret — el Decret 11/2021 — amb instruments específics: reserva de places per alumnat vulnerable, contenció de la sobreoferta, tancament de ràtios.

El Síndic publica un interessant informe de seguiment cada any. Des de 2026, el Pacte s’amplia amb dues noves addendes —segregació interna als centres i segregació residencial— i s’hi sumen tres departaments que fins ara no hi eren: Drets Socials i Inclusió, Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i Igualtat i Feminisme. El problema, doncs, ja es reconeix oficialment com una cosa que va més enllà de l’educació.

Com mesurem aquesta segregació escolar?

El Síndic publica índexs de dissimilitud, i val la pena aturar-se en les etiquetes perquè són un petit camp de mines, si més no per a mi que no en soc un expert. El paraigua oficial és NESE: necessitats específiques de suport educatiu. A dins hi ha les necessitats educatives especials (NEE), que des del Decret 11/2021 es divideixen en dos tipus: NEE-A, derivades de discapacitat, TEA, trastorns greus o malalties; i NEE-B, derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals desfavorides. I fora d’aquest subgrup, però encara dins del paraigua NESE, hi ha l’alumnat nouvingut, els trastorns d’aprenentatge, les altes capacitats i el risc d’abandonament.

Els índexs que publica el Síndic per municipi són dos, D_EST i D_NEE. Tots dos es mouen entre 0 (distribució perfectament equilibrada) i 1 (segregació màxima), i indiquen la proporció d’alumnat que caldria canviar de centre per aconseguir l’equilibri total.

• D-EST: dissimilitud per origen (nacionalitat estrangera). Mesura si l’alumnat estranger es distribueix igual entre escoles que l’autòcton.
• D-NEE: dissimilitud per necessitats educatives especials, amb els tipus A i B junts. Aquest és l’índex que té sèrie històrica municipal.

El D-EST millora a primària tant a Catalunya —0,43 (2018/19) → 0,29 (2025/26)— com a Terrassa, on la caiguda és encara més marcada: 0,56 → 0,26. Són set anys de política pública sostinguda, amb un mecanisme identificable: reserva de places, detecció prèvia, contenció de sobreoferta. El sistema sembla haver respost.

El D-NEE és una mica més complicat. A Catalunya, el D-NEE passa de 0,41 (2022/23) a 0,39 (2025/26): pràcticament estancat. A Terrassa no s’estanca —empitjora: 0,39 (2018/19) → 0,43 (2024/25). Sobre la mateixa finestra en què el D-EST queia a la meitat.

Per si t’ho has preguntat, el D-NEE-B sol —la part estrictament socioeconòmica— no té sèrie encara. I no és per manca de dades: fins al curs 2023-24 el sistema d’admissió tenia una sola reserva de places, sense separar A de B. Sense separació administrativa no hi ha res a comptar per separat. La reserva diferenciada s’implanta per primer cop el 2023-24, i el primer valor de Terrassa és del 2024-25 (0,40 a primària). A mesura que milloren els sistemes de detecció de NEE-B a tots els municipis milloraran les sèries.

Les polítiques per combatre la segregació no funcionen?

No és que les polítiques no funcionin — funcionen, i molt, per a la variable nacionalitat. Potser és que estan atacant una capa del problema i hi ha una altra, més profunda, que no respon als mateixos instruments. I per què passa tot això? No cal especular. L’informe 2026 del Síndic ho diu amb una precisió que val la pena citar directament:

“La revisió dels models de zonificació ha estat molt limitada i, en molts casos, es mantenen delimitacions basades en barris que reprodueixen la segregació residencial. Això implica que les escoles situades en entorns socialment més desfavorits continuen concentrant alumnat vulnerable, sense que la zonificació actuï com a mecanisme corrector.”

Traduït: les zones educatives que vam veure en un post anterior en molts municipis es van dibuixar seguint els límits de barri que ja existien. Si un barri era pobre, la zona escolar que en resulta també ho és. La zona no talla la segregació — la calca, quan no l’amplifica. Això ho explica molt bé en Xavier Bonal (UAB), un dels investigadors de referència sobre segregació escolar a Catalunya. La seva tesi de fons: la segregació escolar és, en bona part, un mirall de la segregació residencial —i cap decret d’admissió, per ben dissenyat que estigui, la resol del tot si el territori de sota segueix sent el que és. Per a Bonal, millorar la distribució requereix més voluntat política que gran pressupost —zonificació ben feta, control real dels fraus d’empadronament, límits efectius de concentració—, però reconeix que l’arrel última no és escolar, és urbana.

El Síndic disposa de dades de matrícula real — sap exactament quants alumnes vulnerables hi ha a cada escola. Nosaltres no. Però sí tenim un microscopi d’IST (índex socioeconòmic territorial, dada pública d’Idescat) així com dades de població estrangera, renda, atur, intenció de vot… per cada secció censal, i la capacitat de veure com aquest mapa es relaciona amb les fronteres de zona.

Si la causa del problema és territorial —si el que resisteix és exactament la geografia socioeconòmica— llavors calen instruments per veure aquest territori amb precisió, abans de decidir com retallar-lo. No per substituir la decisió política, que seguirà sent-ho, sinó per canviar els termes amb què es pren: en lloc de discutir en abstracte “qui hi perd”, poder preguntar amb dades concretes quina configuració de zones-frontera maximitza l’accés a la diversitat per al conjunt de la ciutat tenint en compte l’emplaçament de les escoles.

---

Nota sobre les xifres. Les sèries del Síndic es revisen retroactivament entre edicions, i el cas de Terrassa és exemplar: per al mateix curs 2022/23, l’informe de 2023 dona un D-EST de 0,40 i el de 2024 en dona 0,34; per al mateix curs i el mateix municipi, el D-NEE passa de 0,40 a 0,43 entre les mateixes dues edicions. Un indicador baixa, l’altre puja, i cap dels dos ho fa perquè hagi canviat res a les escoles: és una revisió metodològica sense advertiment. Per això aquí faig servir la finestra 2018/19 → 2024/25, on les edicions coincideixen, i evito el curs 2022/23. Ho explico amb més detall a Comptar no és mesurar.

Fonts d’aquest post:

• Síndic de Greuges (2019–2026). Informes de seguiment del Pacte contra la Segregació Escolar a Catalunya.
• Consell Escolar d’Educació de Terrassa (2010-2025). Informes anuals i memòries
• Fundació Bofill (2020). Estat i evolució de la segregació escolar a Catalunya.
• Bonal, X. (2012). Municipis contra la segregació escolar. Sis experiències de política educativa local. Fundació Jaume Bofill.
• Bonal, X. (2020). Planificació educativa i segregació escolar a Barcelona. Barcelona Societat, 24.