En els cinc posts anteriors d’aquesta sèrie sobre educació i seccions censals us he presentat un microscopi de seccions censals, hem trescat per la topografia IST de Terrassa i hem visualitzat com canvia any rere any a Terrassa i a la província de Barcelona. I en el cas particular de Terrassa hem dibuixat les seves quatre zones educatives. Tot això amb dades pròpies, obertes, calculades des de zero.

Aquest sisè post és diferent. No hi ha microscopi nou. És un post de context sobre la segregació escolar a partir del que han escrit els que porten anys mesurant-lo amb les seves pròpies dades —el Síndic de Greuges, el Departament d’Educació, les universitats, fundacions i consultroes— i sobre on hi coincidim, on hi discrepem i on encara no ho sabem. I ho escric plenament conscient que no en sóc un especialista. És precisament per això que penso que valia la pena escriure’l: per tenir els conceptes clars i no dir res que no sigui cert. Només fonts oficials i contrastades.

La segregació escolar -que no educativa, més àmplia- vol dir a grans trets que hi ha escoles de rics i escoles de pobres. Com que a Catalunya en sabem molt d’això i ja ens feia una mica de vergonya presentar-nos amb aquesta cada a Europa, el 2019 vam signar un Pacte contra la Segregació Escolar (PSEC), amb el Departament d’Educació, el Síndic de Greuges i la majoria d’actors de la comunitat educativa. Des de 2021, aquest pacte desplega un marc normatiu concret — el Decret 11/2021 — amb instruments específics: reserva de places per alumnat vulnerable, contenció de la sobreoferta, tancament de ràtios.

El Síndic publica un interessant informe de seguiment cada any. Des de 2026, el Pacte s’amplia amb dues noves addendes —segregació interna als centres i segregació residencial— i s’hi sumen tres departaments que fins ara no hi eren: Drets Socials i Inclusió, Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i Igualtat i Feminisme. El problema, doncs, ja es reconeix oficialment com una cosa que va més enllà de l’educació.

Com mesurem aquesta segregació escolar? El Síndic distingeix dos índexs de dissimilitud diferents, i val la pena definir-los bé perquè sovint es confonen:

• D-EST: dissimilitud per origen (nacionalitat estrangera). Mesura si l’alumnat estranger es distribueix igual entre escoles que l’alumnat autòcton.
• D-NEE-B: dissimilitud per necessitats educatives específiques d’origen socioeconòmic — alumnat en situació de vulnerabilitat econòmica o sociocultural, independentment del seu origen. Existeix com a categoria pròpia des del Decret 11/2021; abans hi havia un “NESE” genèric que barrejava criteris.

Els dos índexs es mouen entre 0 (distribució perfectament equilibrada) i 1 (segregació màxima), i indiquen la proporció d’alumnat que caldria canviar de centre per aconseguir equilibri total.2. L’Índex de dissimilitud per origen (D-EST) millora tant a Catalunya, primària: 0,43 (2018/19) → 0,29 (2025/26). Una reducció del 33% en set anys com a Terrassa amb una caiguda és encara més marcada: 0,56 (2018/19) → 0,26 (2024/25) a primària. −54%. Això no és soroll estadístic ni un efecte de mostra petita. Són set anys de política pública sostinguda, amb un mecanisme identificable: reserva de places, detecció prèvia, contenció de sobreoferta. El sistema ha respost. I si alguna cosa m’agrada a mi és estudiar els sistemes.

Ara bé, quan mirem l’altra dissimilitud, la socioeconòmica, el relat es complica.

D-NEE-B, Catalunya: 0,41 (2022/23) → 0,39 (2025/26). Pràcticament estancat.

A Terrassa, el mateix patró: D-EST cau amb força (0,41→0,26 primària, 2022→2024), mentre D-NEE-B es manté alt i fins i tot puja lleugerament (0,44→0,43).

El component de nacionalitat cedeix. El component socioeconòmic resisteix.

No és que les polítiques no funcionin — funcionen, i molt, per a la variable nacionalitat. Potser és que estan atacant una capa del problema i n’hi ha una altra, més profunda, que no respon als mateixos instruments. I per què passa tot això? No cal especular. L’informe 2026 del Síndic ho diu amb una precisió que val la pena citar directament:

“La revisió dels models de zonificació ha estat molt limitada i, en molts casos, es mantenen delimitacions basades en barris que reprodueixen la segregació residencial. Això implica que les escoles situades en entorns socialment més desfavorits continuen concentrant alumnat vulnerable, sense que la zonificació actuï com a mecanisme corrector.”

Traduït: les zones educatives que vam veure en un post anterior en molts municipis es van dibuixar seguint els límits de barri que ja existien. Si un barri era pobre, la zona escolar que en resulta també ho és. La zona no talla la segregació — la calca, quan no l’amplifica. Això ho explica molt bé en Xavier Bonal (UAB), un dels investigadors de referència sobre segregació escolar a Catalunya. La seva tesi de fons: la segregació escolar és, en bona part, un mirall de la segregació residencial —i cap decret d’admissió, per ben dissenyat que estigui, la resol del tot si el territori de sota segueix sent el que és. Per a Bonal, millorar la distribució requereix més voluntat política que gran pressupost —zonificació ben feta, control real dels fraus d’empadronament, límits efectius de concentració—, però reconeix que l’arrel última no és escolar, és urbana.

El Síndic disposa de dades de matrícula real — sap exactament quants alumnes vulnerables hi ha a cada escola. Nosaltres no. Però sí tenim un microscopi d’IST (índex socioeconòmic territorial, dada pública d’Idescat) així com dades de població estrangera, renda, atur, intenció de vot… per cada secció censal, i la capacitat de veure com aquest mapa es relaciona amb les fronteres de zona.

Si la causa del problema és territorial —si el que resisteix és exactament la geografia socioeconòmica— llavors calen instruments per veure aquest territori amb precisió, abans de decidir com retallar-lo. No per substituir la decisió política, que seguirà sent-ho, sinó per canviar els termes amb què es pren: en lloc de discutir en abstracte “qui hi perd”, poder preguntar amb dades concretes quina configuració de zones-frontera maximitza l’accés a la diversitat per al conjunt de la ciutat tenint en compte l’emplaçament de les escoles.

---

Fonts d’aquest post:

• Síndic de Greuges (2019–2026). Informes de seguiment del Pacte contra la Segregació Escolar a Catalunya.
• Consell Escolar d’Educació de Terrassa (2010-2025). Informes anuals i memòries
• Fundació Bofill (2020). Estat i evolució de la segregació escolar a Catalunya.
• Bonal, X. (2012). Municipis contra la segregació escolar. Sis experiències de política educativa local. Fundació Jaume Bofill.
• Bonal, X. (2020). Planificació educativa i segregació escolar a Barcelona. Barcelona Societat, 24.