Fa pocs dies vaig anar al taller CiutatsLab CCCB organitzat per el Ramon Sangüesa i la Irene Lapuente de La Mandarina de Newton. Es tractava d’un exercici de repensar la ciutat com un laboratori, o de portar el laboratori a la ciutat, i en aquest post vull explicar la meva experiència personal per si a algú li serveix.
En Ramon comença el taller amb una descripció ontològica de conceptes vinculats a l’evolució dels labs: hacklab, medialab, livinglab,… i uns quants més. Jo personalment vaig trobar a faltar el concepte de Rural Lab que (fins on jo conec) promou en Ricard Espelt en el marc de TheProject.
En aquest taller una de les metàfores emprades (amb origen a la Montse; no sé res més d’ella, potser estaria bé tenir un registre d’assistència) és la de la ciutat com una superposició de capes. Una primera capa física (edificis, infraestructures), una segona de programació (les rutines, normes, activitats que fem cada dia com l’educació, creuar un carrer, treure les escombraries….) més o menys lliure i una tercera de les persones i les seves relacions i xarxes. Aquest model em recorda una mica al que m’explicava en Miquel Barceló per a la planificació del districte barceloní del 22@ i que reprodueix en aquest post en Xavier Ferràs. En aquest model però no apareixia el concepte de programació al que vull fer referència avui.
Una de les connexions del taller en què jo mai havia pensat és que les ciutats estan mal programades. Em veig a mi ateix fa 30 anys programant jocs amb el ZX Spectrum, picant i repicant codi, copiant i enganxant (i gravant amb aquell cassette infumable), i sempre quedava algun nyap. En una altra època de la meva vida vaig dissenyar microxips i vaig tenir la mateixa sensació, és un subproducte inevitable del Copy&Paste.
És cert que després van aparèixer eines com els debugger o depuradors de programa que facilitaven molt la feina, però aleshores jo ja havia deixat aquesta afició amb la que segurament m’hagués guanyat millor la vida. Em va semblar -la de la programació de ciutats- una molt bona metàfora, una mica influenciada sens dubte per The Matrix.
Finalment ens plantejaven quin podia ser un bon debugger per la ciutat i vam concloure que els nens i les nenes, utilitzats com a sensors, podien molt bé complir aquesta funció. Deixar nens i nenes córrer pela espais de la ciutat o plantejar preguntes i recollir dades i respostes pot ser una via molt interessant per dissenyar ciutats -com fa en Tonucci amb la ciutat dels infants– però també per redissenyar-la amb el debugging.
Com a exemple, els parcs infantils dels que va parlar fa temps en relació a la responsabilitat. A Sant Cugat l’Ajuntament va decidir construir un parc per gent gran al costat d’un parc infantil clàssic. Què va passar? Que la canalla va decidir que era molt més interessant passar per les barres i artefactes no pensats per al joc que pels gronxadors i altres instruments de joc planificat. Un primer bug al programa!!
Agraeixo en Ramon i la Irene per l’oportunitat d’aprendre i repensar una estona, un oasi en mig de tanta mediocritat!
Blog de Pere Losantos 
Un comentari