En un post anterior vam veure que l’IST de Terrassa, a vista d’ocell, tendeix a convergir: les seccions vulnerables pugen, les acomodades baixen. Però quan vam mirar barri a barri, la imatge es trencava perquè la mitjana amagava trajectòries oposades. La pregunta lògica és si aquest joc de convergència i divergència és local o si és un patró que es repeteix — o es trenca — quan ampliem el focus a més municipis.

Per esbrinar-ho hem recollit les dades obertes dels 66 municipis de la província de Barcelona amb més de 10.000 habitants — 1.892 seccions censals amb dades completes als deu anys (2015–2024) — i hem repetit l’exercici, però afegint una dimensió que a Terrassa només vam apuntar de forma qualitativa: ara mesurem sistemàticament com canvia la dispersió interna de cada municipi (σIST), no només la seva mitjana. Dues mètriques, quatre comportaments possibles.

Atenció! això no és el valor absolut d’un any de IST o varIST, és com evoluciona en 10 anys. Per això Sant Cugat no està entre els més rics per exemple. Si voleu veure els valors absoluts de 2024, aquí.

El règim dominant —28 dels 65 municipis— és el que anomeno règim de consolidació: σIST decreix, IST estable o en lleuger ascens. La tensió interna es dissipa en un context de millora. El sistema convergeix cap amunt. Terrassa n’és l’arquetip a vista d’ocell. També podria ser un barri o municipi que no renova.

Quinze municipis creixen de mitjana però augmenten la dispersió interna — règim d’empenta. Hi ha més recursos al sistema, però es distribueixen de forma desigual: alguns barris acceleren, d’altres queden enrere. Tensió activa en context favorable; pot ser senyal d’emprenedoria i dinamisme, o d’una pressió immobiliària que no arriba a tothom per igual.

Nou municipis mostren el camí invers: IST i σ baixen junts — règim de refredament. La tensió es dissipa, però cap avall. Tothom perd posició relativa en la mateixa mesura; no hi ha guanyadors interns. He anomenat aquest règim refredament, però potser és millor dir-ne estancament solidari: la igualtat existeix, però és la igualtat de la davallada.

Però 13 municipis combinen el pitjor dels dos factors: IST cau i σ augmenta — règim de contracció. La situació empitjora i la tensió creix. Vic (IST −6,5, σ +1,2) i L’Hospitalet (IST −5,3, σ +1,3) són els casos més extrems, seguits de Manlleu, Sant Adrià de Besòs, Torelló, Súria i Igualada. Però el grup és més ampli del que sembla a primer cop d’ull: Santa Coloma de Gramenet, Calella, Cornellà, Montcada i Reixac, Rubí i Ripollet hi entren amb valors més moderats. Són sistemes allunyats de l’equilibri per flux extern — reben més energia de la que poden reorganitzar. No és casualitat: Osona i el Barcelonès sud han absorbit una part desproporcionada dels canvis demogràfics de l’última dècada.

Els districtes de Barcelona, en contrast, es mantenen majoritàriament estables: set en refredament (σ i IST baixant junts), dos en consolidació (Ciutat Vella i Sants-Montjuïc), i només Horta-Guinardó trenca el patró entrant al quadrant de contracció. Barcelona és, a grans trets, un sistema en equilibri dinàmic: no perquè no canviï res, sinó perquè els canvis es compensen a escala agregada. Sota aquest agregat hi ha històries molt més interessants, però això és per a un altre post.

Què no diuen aquestes dades? No diuen per què. El microscopi censal localitza el potencial; la interpretació requereix qui coneix el territori.

→ Post anterior d’aquesta sèrie: IST, una dècada de vulnerabilitats a Terrassa