2018016. 4 activitats i una visita al 1971 amb un inflable gegant.

El més divertit de plantejar experiments científics és pensar com aprofitar objectes simples i de baix cost per entendre fenomens físics. Poden ser tubs de cartró, cordes, miralls, fustes…. La setmana passada feia aquesta entrada sobre com muntar planetaris, un d’ells era DIY, i aquesta setmana hem estat provant a casa la tècnica proposada. Us deixo avui un petit resum de com ho hem fet i altres derivades amb el que es podria fer.

Construint la bombolla

Segons el vídeo la tècnica del planetari inflable era simple, però tot cal provar-ho abans de fer un taller perquè sovint tenen truc. Vam comprar un plàstic dels de cobrir mobles pels pintors (5m x4 m, 5€ a qualsevol ferreteria) i una mica del cel·lo ample (3€). L’experiment original és amb una lona plàstica negra i més gruixuda, amb un ventilador tipus Tropicano i amb cinta americana (15€) per fer país. Però pel primer prototipus ja ens va anar bé una configuració més simple i transparent.

El vam plegar per la meitat quedant dues superfícies de 2,5m x 4m. Vam fer els plecs a les vores com indica el vídeo, a la francesa, aquest sembla que és el truc. Vam posar l’assecador -sobre tot en fred- a una cantonada i… a bufar. En pocs minuts el tens a punt de rebentar. Una prova que pots fer a casa sense massa problema, només cal calcular bé l’espai i tenir control de l’aire si no vols morir escarxofat per la bombolla gegant a casa teva.

Activitats que pots fer

Així d’entrada se’ns acudeixen unes quantes coses que es poden fer amb un embalum com aquest i una mica d’imaginació, però el més divertit seria sens dubte que la canalla pensi i disseny experiments un cop s’ha fet realitat.

1. L’activitat original proposada pel JPL de la NASA: aquest és un primer pas, ara hauríem de fer el mateix però en color negre, fer una entrada pels humans, fer foradets amb les constel·lacions inventades per cada nen/a i que expliquin les seves històries. M’ha semblat un projecte -tret del plàstic- molt atractiu per primària.
2. Una segona activitat podria ser mesurar el flux d’aire que surt de l’assecador: no som conscients de la quantitat d’aire que movem -i que escalfem amb energia cara- quan fem anar l’assecador després de rentar-nos el cabell. Podem calcular aproximadament el volum, estudiant com es transformen 2,4 x 4 m2 en uns quants m3. Aquest és ja un primer repte. I després que pensin com calcular el flux d’aire en funció del que triga a inflar-se. Però… i la pressió, no hi influeix? ¿Podríem mesurar-la? I què passaria si posem globus inflats i bosses de patates tancades a dins d’aquest globus gegant en funció de la pressió?
3. També se’ns podria acudir fer un hivernacle com el de The Martian, que en realitat està inspirat en experiments que ja es fan a la NASA preparant missions a Mart com la de la imatge. Podríem muntar al pati el nostre hivernacle bombolla? Podríem regar les plantes o disposar de prou humitat només amb el contrast nit dia? Quin efecte tindria posar plàstic negre a sobre sobre la T? ¿I obrir forats? Com podríem saber la composició de l’aire dins de l’hivernacle? I podríem fer quelcom amb el nostre CO2? Imagineu tota una classe exhalant CO2 de la seva respiració i injectant-lo a dins de l’hivernacle? Podríem extreure oxigen un cop feta la fotosíntesi?
4. Què passaria si ara l’omplíssim d’aire calent? Primer hauríem de pensar com fer-ho sense que el plàstic es fongués, experimentant amb prototips més petits. Potser un tub corrugat de les obres o d’aspiradora que dugués l’aire calent cap el centre evitant tocar el plàstic? No cal donar pistes, la canalla és molt creativa, i ho és més com més petita. I si s’enlaira amb aire calent o Heli, no podem fer una sonda meteorològica? O una campanya publicitària amb un globus captiu per recaptar fons per un projecte solidari de l’escola?

I sí, la física i la ciència està molt bé, però podríem incloure altres àmbits com l’arquitectura i la sostenibilitat a partir de la nostra bombolla? Gràcies a un comentari d’un lector afegeixo aquest treball sobre el congrés LA UTOPIA ÉS POSSIBLE. ICSID. EIVISSA, 1971 sobre el que es va fer una expo al CCCB. Estudiar com veien el plàstic en aquella època, les alternatives a la construcció, el hippisme, com fer mons més sostenibles… i el poc que hem avançat. Mireu (el vídeo de l’enllaç) i flipeu.

L’exposició pretén rememorar el que va ser aquell esdeveniment i les idees que poden ser útils avui: sostenibilitat, participació, solidaritat, noves relacions indústria-societat i el paper alliberador de l’experiència de l’art.