Quinze dies després del primer taller a Col·legi CreaNova (2n a 4t ESO) he fet la segona prova d’usuari, aquest cop amb alumnat de 6è de primària i 1er d’ESO. L’experiència -i no per culpa dels nens i nenes- no ha estat tan satisfactòria per a mi com el primer dia. Us explico com he pensat el taller i el per què del meu neguit per si us poden ser útils.
El taller l’havia plantejat similar al primer, però més bàsic. La primera part, una aproximació científica a l’escalfament global i el canvi climàtic. Aquest cop no he volgut entrar en conceptes més avançats de la física com la radiació infraroja, les molècules o l’absorció de l’energia perquè encara no ho han treballat a classe. Es pot explicar perfectament l’efecte hivernacle amb l’exemple que tots coneixen de deixar un vehicle al sol.
Tampoc no he volgut entrar en unitats i magnituds, ppm, grams, tones… o nomenclatures de química. El que sí hem treballat des de la vessant científica és el temps geològic de la Terra -aprofitant els 800.000 anys de mesures de CO2-, el cicle de respiració i de floració dels vegetals, la presència d’aigua dolça i el gel, o els ecosistemes.
La segona part l’he canviat també respecte del primer taller. Si bé el primer dia vaig fer l’experiment del canvi de T de dos pots de vidre amb concentració diferent de CO2, avui he volgut provar el del desglaç que lliga més amb geografia i amb física fenomenològica. El vaig trobar en aquest repositri de material docent de la NASA i em va agradar força. Si jo us pregunto ara si el desglaç de l’Àrtic té efectes sobre el nivell del mar, què diríeu? Doncs aquesta pregunta és la que s’han fet, amb dos receptacles i glaçons, un que simulava terra amb gel a sobre i l’altre gel sobre el mar.
La tercera part, més social i lligada als efectes de l’escalfament global i a les emissions, ha estat la que m’ha deixat una sensació agredolça. I no tant en explicar què són les emissions, com es generen -han fet una llista del que creien que les generava, incloent la nuclear- sinó en explicar com ens afecta el canvi climàtic. La pregunta recurrent d’algunes nenes i nens era “…però ens morirem? Quant ens queda per morir-nos?”. Literal. Aquestes preguntes -alguna cosa tindran a veure les pel·lícules com “The day after tomorrow”- m’han impactat, i he canviat la meva planificació sobre la marxa.
I és que és molt fàcil explicar un conte i aterrir la ment de la canalla en aquesta edat, i cal anar amb compte, mirant de trobar l’equilibri entre comunicar la crua realitat i no vendre una por que els paralitzi o els faci plorar. No tinc clar haver-ho aconseguit. Els he dit que no morirem tots cremats o ofegats en CO2, i que el que vindrà no és nou, però sí més freqüent que ara. I que ara -especialment a la UE- ens comencen a posar les piles fent lleis per forçar el canvi, que no són garantia de res però sí demostren un moviment que no ha estat present en els darrers 30 anys perduts. Els he parlat de mitigació però també d’adaptació, com que a Barcelona es creen ja refugis climàtica a les escoles.
Hem acabat el taller amb el discurs TED de @GretaThunberg que ha deixat a tothom que no el coneixia -la majoria- ben estorat. Pel missatge, per la força i per la coherència de la Greta. Allà sola, sense cap paper, cap presentació, exigint als grans que facin alguna cosa, i començant un moviment mundial que hem d’acompanyar. A veure què diuen quan arribin a casa.
Blog de Pere Losantos 