Disseny i impartició del MOBA

Durant l’any 2014 per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona vaig dissenyar i posar en marxa el curs MOBA (Mòduls Bàsics d’Aprenentatge en Fabricació Digital) com a pilot de la Xarxa d’Ateneus de Fabricació de l’Ajuntament de Barcelona. Agraeixo a Jordi Reynés, Núria Martínez i Isabel Nadal la seva col·laboració, la seva confiança i suport al encarregar i acompanyar-me en aquest treball.

Disseny del curs

La idea del MOBA va sorgir al setembre de 2013. L’encàrrec procedia de l’Ajuntament de Barcelona i el curs havia de ser de nivell bàsic, durar entre 15 i 25 hores, modular, replicable, de baix cost i enfocat a que les persones del carrer coneguessin què es pot fer en un centre i amb les eines pròpies de la fabricació digital (programari CAD, impressores 3D, talladores làser, kinect, Arduinos …).

Ela dubtes que vam vam intentar resoldre dissenyant el curs van ser les següents:

Selecció i competències digitals de les participants
Equilibri entre teoria i pràctica.
Conèixer totes les tècniques una mica o molt només algunes tècniques.
Projectes conjunts llargs o individuals d’un dia, o combinacions.
Objectiu del curs més enllà de la docència

Els mòduls que es van dissenyar van ser set, un per setmana, amb classes de 3 hores, de 16.30 a 19.30h. Tots van tenir lloc a l’Ateneu de Fabricació de Les Corts.

Introducció a la fabricació digital, objectius i estructura del curs i participants.
El disseny: eines CAD (Rhino i família 123D) i plataformes (Thingiverse, Instructables …)
La fabricació 1: sostracció (fresadores, talladora làser …). Tecnologia i aplicacions.
La fabricació 2: addició (impressores 3d …). Tecnologia i aplicacions.
La interacció 1: Kinects, sensors, actuadors i electrònica
La interacció 2: arduino, programari i plataforma.
Emprenedoria en fabricació digital. Debat, presentació de projectes i clasura.

Execució del curs

La difusió del curs es va fer des de la pàgina web de l’Ajuntament, connectada a un formulari google drive. Sense massa promoció es va arribar de seguida a 40 persones per cobrir les 12 places ofertades i es va tancar el formulari. Finalment es van escollir 12 persones tenint en compte el gènere, el coneixement previ en fabricació digital i el sector de treball actual o anterior.

L’aprenentatge hands on l’aconseguíem mitjançant l’execució de dos projectes per als quals era necessari utilitzar la major part de tecnologies de l’Ateneu de Fabricació. A la primera edició ens vam dividir en dos grups de 6 i ens vam marcar com a repte fabricar una rèplica del Miniskybot v2.0 (a la imatge, el dissenyat i fabricat per Rubén Saguar) el primer grup, i una rèplica millorada del joc de taula Pitch Car .

DSC_1241_display_large

Sobre el paper les classes seguien una estructura similar cada dia excepte el primer en què es presentaven els participants i el curs. La primera mitja hora la dedicàvem a donar una visió general de la tecnologia del dia, aplicacions, mercats … Els següents 60′ rebíem la “classe de teoria” on de vegades jo mateix, de vegades un tècnic de l’Ateneu ens explicaven CAD, impressora 3D, talladora làser, arduino … amb algun exemple pràctic i real. Els darrers 90 min els dedicàvem a aplicar el que havíem après a un dels dos projectes transversals ja separats en dos grups.

Reflexions post curs

Un 70% de les persones escollides per al curs pilot sabien massa d’algunes tecn0logías, o almenys tenien competències digitals encara que no fos en fabricació, i no he aconseguit esbrinar si el que jo explicava s’entenia o no, que era un dels objectius del curs.
Els projectes transversals són interessants per fabricar alguna cosa útil i complet, però per a l’aprenentatge sembla millor que cada sessió acabi amb una peça fabricada amb la tecnologia del dia, encara que sigui poca cosa. En el cas del robot només fabriquem una roda amb la impressora 3D, i per als que no ho havien fet mai va ser fantàstic.
El nivell és massa alt per a un curs bàsic dirigit al ciutadà del carrer amb escassa cultura digital. El curs s’ha de desdoblar, un de molt bàsic -alfabetització- per saber què es pot fer, un per aprendre a fer, i diversos mòduls d’especialització per tecnologies. Molt a veure amb la gestió d’expectatives.
És aconsellable necessari comptar amb persona tècnic expert per impartir les classes i els tallers transversals. El meu paper ha estat el de dinamitzador i encara que alguna la podia fer cal dominar-les. Afortunadament comptàvem amb Manu i Javi (i Rubén) però no és fàcil trobar personal tècnic que domini disseny, fabricació i interacció (a les escoles de disseny no s’estudia electrònica i viceversa).
Hi hauria d’haver un repositori local per pujar projectes i optimitzar recursos d’aprenentatge. Shapeways, Thingiverse i Instructables estan bé però lluny de la persona analfabeta digital i sense idiomes.
Interacció, fabricació o totes dues. El mòdul de disseny CAD bàsic sembla inqüestionable, però no està clar que fabricació i interacció càpiguen en 7 sessions. La segona requereix un mínim coneixement d’electrònica que no s’aprèn a 1h.
No oblidem les apps. El món físic és molt intereante i estimulant, però no podem prescindir de la programació de dispositius mòbils que exerciran de control i receptor de dades en el Iot.
Crec que el més adequat serien 12 sessions a repartir entre disseny, fabricació i interacció introduint també un mòdul de programació bàsica d’apps i un altre per aprendre a gravar i compartir recursos al dipòsit. També d’aquesta manera les 12 sessions coincidirien de manera natural amb els trimestres laborals.
Aquesta primera edició del MOBA s’ha construït entre totes les persones que participem del curs, cadascuna aportant alguna cosa diferent: actitud, aptitud, coneixements, pastissos, idees, robots home made, o bon humor. Les que vinguin no haurien de ser diferents.
conclusions

Reflexions finals

Més enllà del curs, l’important per desplegar la fabricació digital en un municipi és crear comunitats de persones interessades en la fabricació digital i recursos perquè es puguin trobar, col·laborar i compartir. No té massa sentit que un cop finalitzat es quedin amb les ganes d’anar més enllà i no puguin fer-ho perquè l’equipament neix saturat. Els casos de Vailets Hacklab o del Meetup 3D Printing Barcelona són paradigmàtics.

En el debat de l’últim dia Jordi Reynés ens va il·lustrar amb el seu coneixement de l’operativa pública. No és el mateix un servei que un equipament. El servei el pots programar, encendre i apagar, i reproduir tantes vegades com calgui. Un equipament és una cosa estàtica, només un continent, la caixa, és molt més car i de vegades respon només a decisions polítiques efímeres.

El MOBA ha de ser un servei replicable que es pot estendre a altres barris i ciutats amb la col·laboració de les persones que van passant pel mateix perquè actuïn com a dinamitzadors tal com jo he fet. Ha de ser inclusiu cap avall (com explicarem Rhino a una persona que no és capaç d’entendre el que és una superfície o una corba), aplicat i pràctic (quan acaba hauries de saber si pots i com pots fabricar la nansa cremada de la teva olla Magefesa, encara que no publiquin el .stl encara).