2017023. Casa meva és casa teva, però sobretot ho és de l’Estat

El debat associat a la creació d’una República Catalana ens permet aprendre moltes coses. Imagina lector que hi ha 3 o 4 milions de persones que des de fa generacions viuen juntes i han sabut crear una cultura i una economia que els permet subsistir. Un bon dia  es cansen de viure sota l’Estat que les aixopluga i decideixen organitzar-se pel seu compte. És possible fer-ho o han de marxar a colonitzar un altre territori? En aquesta entrada exploro amb mirada infantil les diferents opcions que se m’acudeixen. 

Jo sóc un dels 3 o 4 milions de persones que per diferents motius volem crear un país nou. El primer que necessito és un tros de superfícies de La Terra on instal·lar-me. Plantejo des de la meva mirada infantil tres opcions que em semblen versemblants hores d’ara:

• La primera opció implica emigrar de la terra dels meus avantpassats cap a una altra terra, deixant enrere el medi que ens ha fet com som culturalment, amb les coses bones i les dolentes. Les oliveres, la mar petita, el secà, les morenetes, les migracions i conquestes, la testosterona de Jaume I, els dinosaures de la Conca Dellà, la Tramuntana… no m’ho imagino, però seguim amb ulls d’infant. Aniríem potser a França? A Nova Zelanda? Queda terra encara perquè un poble s’instal·li? No. L’alternativa seria picar a la porta d’un estat mig buit i dir “Escolti, som un poble emprenedor, poruc, treballador i creatiu. Que ens faria un foradet a casa seva, en plan simbiosi? Això sí, jo li millori l’economia però en 10 anys tinc estat propi”. Opció menys desitjable de les tres.

• Una segona via a explorar seria la marítima. Si no tenim terra ferma perquè ja està tota repartida, muntem un país nou al mig del mar, en aigües internacionals. Una illa, Illa Fantasia en podríem dir. La tecnologia actual està prou desenvolupada per fer-ho. Un avantatge evident és que la pujada del nivell del mar pel canvi climàtic no ens afectaria, perquè suraríem.  També podríem tenir energia gratuïta amb plaques solars -autoconsum recollit al primer article de la nostra constitució-  i un parc d’aerogeneradors marins com els del canal de la Mànega. I com un Lego podríem anar ampliant el territori perquè no seria de ningú. Perdríem la terra, però encara seríem al Mediterrani i la podríem veure de prop, a 200 milles nàutiques (370km) de la costa. I a més ens podríem moure cada any una mica, i així viatjar com ens agrada als catalans sense moure’ns de casa. Una bona opció, si no fos perquè no hi ha al Mediterrani més de 200 milles nàutiques d’aigua sense terra al voltant.

• La tercera via és quedar-nos on som. Vejam, jo tinc un terreny que vaig comprar fa uns anys i una casa reconstruïda a sobre. I tinc un paperet signat per un notari de l’administració de l’Estat que diu que allò és casa meva. I com jo, milers de persones que tenen paperets similars. D’acord, no tothom té una casa o un pis de propietat. Però a l’àrea metropolitana n’hi ha uns quants, i més enllà encara més. Boscos, muntanyes, camps de conreu, cases, tot de propietat privada. Mancomunem-ho. Constituïm una comunitat de béns de pares i mares fundadores. O busquem una altra via jurídica, però cabre-hi hi cabem de ben segur. La Catalunya actual està buida encara, tenim lloc de sobres.  I sí, em direu que quedarà un territori pixelat perquè els carrers no serien nostres, i algunes parcel·les tampoc. Però sempre podríem començar a bescanviar terra per terra i anar acumulant terra. No tenim pressa. No és una mala opció tampoc.

Però… realment casa meva és meva casa meva? Doncs sembla que no. Que jo estic pagant per un bé que en qualsevol moment pot ser declarat d’interès social i l’Estat me’l podria comprar a un preu just per l’article 33 de la Constitució actual (confio en què també em pagaran els interessos de la hipoteca) com si fos el concurs aquell de la tele.

Aquest és un dels descobriments que amb mirada d’infant faig i que no deixen de sorprendre’m. Quan jo compro una poma, la poma és meva. Quan compro una pel·lícula a google play, la pel·lícula és meva tot i que no existeix perquè no me la puc descarregar. I quan compro un tros de terra per fer una casa, la terra en realitat no és meva sinó dels hereus del senyor feudal que va conquerir aquesta terra a sang i fetge i en qualsevol moment poden reclamar-me-la. Ben curiós tot plegat aquest capitalisme que ens han venut.