Imagina un màster en què aprens a programar un vehicle autònom (com els de Google) de veritat, de codi obert, amb estudiants de tot el món. ¿El vols? El tens, a Udacity. Cada cop més interessat pel seu model de negoci, i cada cop més convençut de que els màsters professionalitzadors es quedaran per vestir sants en pocs anys. Explico aquí què li trobo a Udacity.
Udacity ve d’un senyor –Sebastian Thrun– que com tants d’altres va estudiar, va fer recerca i va treballar en l’àmbit de la computació. Normal. Però vet aquí que un dia fa pocs anys, inspirant-se en la Khan Academy, va muntar un MOOC sobre intel·ligència artificial. Es van apuntar 160.000 persones, i va pensar que allò tenia futur si es feia ben fet. La clau era muntar una plataforma digital -mínim cost de replicació- en què dos o més actors paguessin amb diners o dades perquè trobaven una proposta de valor interessant. I l’oferta d’Udacity és molt interessant, no només pels estudiants, sinó també per les empreses.
Imagina que ets un jove que ha acabat la seva carrera. Udacity t’ofereix MOOCs com altres empreses (Coursera, EdX…) on tens un entorn internacional de treball, uns vídeos, unes exercicis… i una certificació si vols, pagant. Fins aquí res de nou dins la novetat que ja signifiquen els MOOCs tot i que alguns els vulguin matar abans d’hora. Però si a l’equació introdueixes les empreses la cosa canvia.
Imagina que en comptes d’uns continguts marcats aprovats pel Ministerio de turno tens uns continguts marcats per Mercedes, o Google, o Nvidia, o Amazon segons les seves necessitats de personal a mig termini. Imagina que no vas a classe sinó que són uns cursos molt efectius i que en 4 mesos aprens el que necessites. Imagina que aquestes empreses miren com resols a l’aula els projectes que elles proposen i que per tant si ho fas bé et poden contractar. I que el preu és assequible. No t’agradaria? No pagaries per tenir tot això?
Ara posa’t en el paper d’empresària. Tens unes carències importants de techies a mig termini, i un pla estratègic a desenvolupar, com ara un vehicle autònom. Imagina que pots fer selecció de personal mentre poses a prova a milers de persones durant 4 mesos. Imagina que proposes reptes reals de la teva empresa, que aquests milers de persones els resolen i a sobre paguen per fer-ho. I fas publicitat de la teva empresa. No t’agradaria? No pagaries per tenir tot això?
I encara més atractiu, imagina que vols dissenyar un vehicle autònom de codi obert. T’alies amb una gran empresa com Google (no interessada en el vehicle sinó amb les dades) i crees un projecte anomenat Open Source Self Driving Car. No hi ha cap altre curs on puguis programar un vehicle autònom. Què guanyen els tres socis? Per jugar-hi, primer has de passar pel curs bàsic d’Udacity en vehicles autònoms; Google està interessat tant en la solució tècnica dels reptes, algoritmes…; i els estudiants, en treballar a Google per sous de 100.000€ any. No t’agradaria? No pagaries per tenir tot això?
Doncs d’això va Udacity. Després de perdre temps durant un temps competint amb els estudis universitaris oficials Thrun va decidir que el futur era el post universitari no regulat, i va inventar els nanodegrees, uns cursos online de curta durada dissenyats des de l’empresa, que treballen casos reals i orientats a tenir una feina ben remunerada. Sempre després dels graus, que queden relegats a una mena d’educació obligatòria, una commodity.
La crítica és immediata i recurrent, però estèril. Què passa amb tots els estudis que no tenen oferta tecnològica ni empreses al darrera? Quina mena de món estem bastint que no té en compte les humanitats o l’economia i que només es mou per diners? Aquest no és el problema de Thrun, per això ja tens altres MOOCs o Khan Academy, o els llibres o la universitat pública. Udacity és un negoci que com Thrun diu vol democratitzar l’educació. Però potser equivoca la paraula, potser no és educació sinó programació de persones perquè encara són més barates que un robot. No t’agradaria? No pagaries per tenir tot això?
Blog de Pere Losantos 