Hem estat de pega aquestes vacances. Primer s’espatlla el cotxe, un tub del turbo, tres setmanes al taller. Ahir tornant d’uns dies fora el meu fill diu “Papa, què és aquella taca al sostre? Sembla humitat, oi?….” i efectivament, una fuita del termo en diumenge que ens ha obligat a tallar l’aigua fins qui sap quan. Sona una mica traumàtic tot plegat, però jo aprofito per pensar com seria la vida fa 120 anys, a l’època de la fantàsticament ambientada sèrie “Anne of Green gables”. I confesso que m’agrada el que imagino.
La sèrie -i el llibre que la inspira- recrea una illa canadenca a finals del S. XIX. Un petit poble prop de la costa, una escola, una església, cases disseminades aquí i allà, i una vida força simple. Les famílies viuen de les collites i alguns serveis, encara no hi ha aigua corrent a les cases, però sí bombes. El menjar sovint el mateix, i de temporada. La llenya és encara la font principal d’energia, i el telègraf la gran novetat. Els cavalls i els carros són el vehicle principal, i els habitants fan servir gairebé sempre la mateixa roba, polida i cuidada. Les dones saben sargir i cosir. Els homes, no. La sèrie no deixa entreveure gaire fam ni pobresa, i sí molta cooperació entre el veïnat, tanta com tafaneria.
Em pregunto si seríem capaços de tornar enrere. És clar, moltes coses ens semblen millor ara, i no estaríem disposats a renunciar. Jo em quedaria amb els avenços en salut, democràcia i igualtat de gènere, però crec que podria renunciar a tota la resta. Tallar llenya i pouar o bombar en comptes d’anar al gimnàs, menjar carn un cop al mes, pensar que 50 quilòmetres són massa, fer pastissos i convidar els amics, menjar de l’hort, comprar-me roba cada deu anys, celebrar el pas de les estacions i enterrar-me prop de casa.
Blog de Pere Losantos 