Un nou taller de canvi climàtic, aquest cop en l’àmbit de l’educació en el lleure amb el claustre de l’Escola Lliure el Sol -moltes gràcies Júlia-, em convida a reflexionar sobre la necessitat de dotar-nos d’algun instrument que prepari la canalla per viure el 2050 sense combustible fòssil i amb menys recursos, com avui ens preparem per encarar la transició digital.
L’escola lliure El Sol és una associació que presta serveis educatius per a monitors/es i directors/es de lleure. Esplais i menjadors escolars, si no vaig malfixat. Públic adult a priori conscienciat i amb afinitat en el discurs. Divendres passat vaig fer un taller a casa seva. El taller com a tal va anar força bé i n’estic satisfet. La primera mitja hora vaig explicar la crisi climàtica i de biodiversitat, per què ens hauria d’importar, què diuen que s’està fent i què podem fer per no patir-ho tant. La segona part, treball col·laboratiu sobre com traslladar tot això al món de l’educació en el lleure.
I aquí van aparèixer els primers problemes perquè no sabem com fer-ho. Van aparèixer dues línies, una sobre la pròpia institució i l’altra sobre els usuaris del servei. En ambdós casos gran part de les solucions passaven per “reciclar” (no separar) i altres accions vinculades a l’educació ambiental de-tota-la-vida. Hi havia novetats com fer auditories de la petjada de carboni de cada servei (tallers, colònies…) per sensibilitzar, però poca cosa més.
Va ser una conversa molt agradable però em va quedar clar que encara hi ha un gran desconeixement sobre causes, impactes i solucions a la crisi climàtica (nota: per defecte ja incloc les altres crisis). Vam fer una enquesta ràpida, i un 40% d’aquestes persones adultes conscienciades encara vivia endollat a ENDESA. Si ens costa fer un pas tan fàcil com passar-nos a un proveïdor renovable, com pensem fer les passes més dures que vindran? Com podem transmetre la urgència de tot plegat?
Hom proposa dues solucions: MITIGACIÓ que bàsicament tracta d’emetre menys CO2 a base de consumir menys combustible fòssil (i aquí entra tota l’economia circular, eficiència…) fins que el 2050 siguem neutres en emissions, i l’ADAPTACIÓ que vol dir que com que no podem fer-hi res, que ens agafi confessats. Però no veig per enlloc l’EDUCACIÓ que té molt a veure amb els dos anteriors.
Si qui ha de viure en aquest món nou són els infants d’avui i els que vagin venint, no hauríem d’ajudar-los ja des de ben petits? Són les mateixes competències i coneixements els necessaris per desenvolupar-se sense combustible fòssil? Les mateixes estructures formals i informals d’aprenentatge? Com els preparem pel tsunami de la transició energètica? Per la pèrdua de biodiversitat i els canvis en l’alimentació que ens durà? Per l’escassedat de matèries primes i aigua i potser aliments? O per les grans migracions que els tocarà viure? I sobre tot, qui forma els i les mestres que han de fer aquesta tasca?
A les escoles treballem la digitalització per generar nous jaciments de treball i atraure talent a Barcelona; la iniciativa emprenedora perquè ens haurem de buscar la vida, l’empresa de tota la vida no funciona; el treball en equip perquè les organitzacions esdevenen xarxes de projectes. I treballem el gènere perquè els homes maten les dones i perquè -no ens enganyem- necessitem enginyeres i científiques.
Aleshores, si la crisi climàtica ha de marcar d’una manera tan extraordinària el seu futur, per què no els eduquem per que puguin adaptar-se amb més facilitat en aquest nou món del 2050 quan no tinguin accés a combustible fòssil? No en sabem prou? No ens ho creiem? O potser no hi ha finançament públic quan es tracta de qüestionar el sistema?
Blog de Pere Losantos 